Una mica de bellesa

Fent-ho cons­tar a la manera d'una reco­ma­nació post-Sant Jordi, he lle­git en un ins­tant que va durar unes hores Solo pido un poco de belleza, lli­bre en el qual el peri­o­dista Bru Rovira, amb una estruc­tura novel·lesca, reu­neix les històries de diver­sos habi­tants del Gòtic bar­ce­loní que en part va expli­car fa més de deu anys en cròniques publi­ca­des a La Van­guar­dia. Històries de per­so­nes (pràcti­ca­ment con­ver­ti­des en per­so­nat­ges) fràgils que, assis­ti­des per ser­veis soci­als, són vícti­mes d'elles matei­xes (com ara del seu alco­ho­lisme, de les seves males deci­si­ons) i/o d'una soci­e­tat injusta que les ha exclòs o con­dem­nat a la pre­ca­ri­e­tat. Això últim sobre­tot en el cas de les dones, una de les quals, una minyona de rics a qui no paga­ven la Segu­re­tat Social i que, un cop no va poder tre­ba­llar més, va apren­dre a lle­gir fins a par­lar de la vida citant les novel·les de Tols­toi. Rovira, que mira més enllà dels tòpics de la mar­gi­na­li­tat i evita el tre­men­disme, no els redu­eix a una sola peça feta de misèries, i sem­pre hi capta la com­ple­xi­tat humana. Fins i tot en els pit­jors casos hi ha una dig­ni­tat, que el peri­o­dista per­cep amb el seu huma­nisme. És cons­ci­ent que a vega­des amaga part de la dura veri­tat per dei­xar pas a la bellesa. Ales­ho­res recorda que va ser per això que Plató va con­dem­nar els poe­tes, però té pre­sent que el novel·lista Coet­zee va con­tra­dir el filòsof amb el con­ven­ci­ment que la bellesa és una veri­tat en ella mateixa. Una veri­tat que ajuda a viure.

En un dels capítols, titu­lat El bando de los poe­tas, parla de Ramon, que, havent cai­gut de nou en l'alco­ho­lisme, sent que és una des­ferra humana, una càrrega social, i mani­festa el desig de morir aviat. Ho fa en una reunió als ser­veis soci­als en què un altre dels assis­tents vol recon­for­tar-lo amb la seva amis­tat. Ales­ho­res, amb els ulls il·lumi­nats, diu que li agra­da­ria pin­tar les mun­ta­nyes de Mont­ser­rat. I viure al camp, en una caba­nya sen­zi­lla, amb l'amor d'un ani­mal i cul­ti­vant un hort: “Només demano una mica de bellesa.” Sovint neces­si­tem només això: una mica de bellesa.