Opinió

Full de ruta

Raimon, Ibáñez i Llach

En Llach ara està enfilat a un faristol que no subjecta partitures sinó programes electorals, que és una altra manera ben digna de cantar les veritats

D'entre tots els ofi­cis que cor­ren risc –és bo dir-ho jus­ta­ment el Dia del Tre­ball–, el de can­tau­tor sem­bla direc­ta­ment en perill d'extinció. I, mal­grat tot, la casu­a­li­tat ha fet coin­ci­dir al calen­dari de les emo­ci­ons tres noms de potentíssima rellevància, repre­sen­tants del que va ser –i fins a cert punt con­ti­nua essent– la millor cançó de pro­testa al nos­tre país. L'estil, l'idi­oma, l'estètica, també la militància política i l'evo­lució mateixa del procés sobi­ra­nista a casa nos­tra, han fet que no hagin seguit camins estric­ta­ment paral·lels, però encara avui en Rai­mon, en Paco Ibáñez i en Lluís Llach són lle­gen­des vives del com­promís musi­cal a favor de la lli­ber­tat. I també de la defensa d'allò que els de dalt gosa­ven ano­me­nar “clas­ses sub­al­ter­nes”, tal com el de Xàtiva encara s'encar­rega de recor­dar-nos als seus reci­tals. Els dos pri­mers con­ti­nuen caval­cant esce­na­ris, tot i que a Paco Ibáñez ja li costa un esforç evi­dent pujar la cama a la cadira per estin­to­lar-hi la gui­tarra, i que Rai­mon ha qua­li­fi­cat la seva gira actual de comiat. Pel que fa a Llach, ara està enfi­lat a un faris­tol que no sub­jecta par­ti­tu­res sinó pro­gra­mes elec­to­rals, que és una altra manera ben digna de can­tar les veri­tats si es fa amb con­vicció i hones­te­dat.

Avui, quan nova­ment les clas­ses que no es resig­nen a ser sub­al­ter­nes des­fi­lin pels car­rers de Cata­lu­nya, ajun­ta­des per acon­se­guir que els drets labo­rals no aca­bin recu­lant al segle XIX, podran xiu­lar qual­se­vol tonada d'aquells que van opo­sar-se a la dic­ta­dura amb la força de la paraula can­tada. Vam recu­pe­rar les lli­ber­tats però si aque­lles cançons encara tenen vigència és perquè vam que­dar-nos a mig camí, que és on massa sovint aca­ben els tra­jec­tes d'aquest país tan indecís, tor­nem-hi amb en Rai­mon. Curi­osa comunió, aquesta entre els can­tau­tors i els colum­nis­tes, tots dedi­cats, tal com el cre­a­dor de L'única segu­re­tat va escriure, “al tre­ball quo­tidià de bus­car unes parau­les que diguin exacte i clar el que jo penso junt amb d'altres.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia