Catarsi

Des de la desil·lusió pro­funda i el més ele­men­tal escep­ti­cisme, l'obser­va­dor con­tem­pla aquest diluvi de cor­rupció que cor­ro­eix el sis­tema actual democràtic i la medul·la dels par­tits polítics en gene­ral, amb el dret de reserva amb Ciu­ta­dans i Pode­mos (aquests a costa de les lli­ber­tats, com demos­tren els seus dei­xe­bles veneçolans) que, tal vegada, incor­re­ran en idèntics pecats, puix la dis­tracció dels pri­mers i l'odiós reven­gisme regres­siu dels altres no pro­nos­ti­quen millo­res en un sis­tema al qual sola­ment li falta el popu­lisme tea­tral i del menys­preu a l'estil Maduro dels amics del soviet. Pobre país, tan lluny de Déu i tan pro­per al Dimoni! Per què els espa­nyols ens cap­fi­quem a auto­des­truir-nos cada sei­xanta anys? No n'hi va haver prou amb les guer­res car­li­nes del segle XIX? No n'hi va haver prou amb la car­nis­se­ria, les depu­ra­ci­ons, els exi­lis de la Guerra Civil del 1936? Encara que­den reser­ves d'odis per aixe­car de nou els dimo­nis com fa Pode­mos, com la CUP, o el pro­per abús de Pedro Sánchez, que arra­sa­ren el pas­sat i la nos­tra con­vivència caïnita?

Sant Tomàs d'Aquino, gran sos­te­ni­dor de la doc­trina del bé comú, escriu: “L'home, per con­tra, única­ment en comu­ni­tat té un conei­xe­ment natu­ral del neces­sari per a la seva vida, de manera que, fent ser­vir els seus prin­ci­pis natu­rals a través de la raó, arriba al conei­xe­ment de cadas­cuna de les coses necessàries per a la vida humana...” I, negant l'auto­su­ficiència de la indi­vi­du­a­li­tat, afe­geix: “Per tant, l'home neces­sita viure en soci­e­tat, aju­dar-se l'un a l'altre, de manera que cadascú inves­ti­gui una cosa per mitjà de la raó...” (De Regno). Con­seqüent­ment, la natu­ra­lesa humana exi­geix viure en soci­e­tat, en comu­ni­tat plu­ral; això com­porta la recerca d'una rec­to­ria per a la majo­ria. I si la majo­ria resul­tant està cor­rom­puda, com s'adver­teix en comu­ni­tats autònomes del PP, en l'escàndol del 3% català, en els busos extrems a Anda­lu­sia (ERO, mal­ver­sa­ci­ons dels sin­di­cats i patro­nal amb fons públics de for­mació...), l'inde­cent roba­tori de fons públics a la Comu­ni­tat de Madrid, etc? No serà l'hora d'exi­gir la catarsi col·lec­tiva, de cas­ti­gar impla­ca­ble­ment el greuge sag­nant als ciu­ta­dans que paguen els seus impos­tos? No hau­rien de pas­sar a l'ostra­cisme tots aquells polítics i diri­gents con­ta­mi­nants o con­ta­mi­nats d'immo­ra­li­tat en l'ús d'aquest bé comú que roben als ciu­ta­dans? Sota quin prin­cipi ètic es jus­ti­fi­carà l'espoli fis­cal que afecta greu­ment –no els pode­ro­sos, ni les mul­ti­na­ci­o­nals– les clas­ses mit­ja­nes i els estrats més humils de la soci­e­tat? Per què el rigor no s'aplica en igual con­dició als estrats més opu­lents o a eixes elits que han ensor­rat el sis­tema democràtic amb enganys de gestió o els seus immo­rals pri­vi­le­gis a para­di­sos fis­cals ad hoc? Si a Espa­nya s'ha ins­tal·lat sis­temàtica­ment la cor­rupció s'haurà d'atri­buir a les elits soci­als i econòmiques que assal­ten el pres­su­post de l'Estat (cas Cas­tor, majestuós exem­ple del flo­ren­ti­nisme capi­ta­lista), i a les elits polítiques que tan­ca­ren l'ètica amb set claus, i es van dedi­car a la praxi des­a­fo­rada de Maquia­vel i la seva moral uti­li­ta­rista. D'aquesta manera no es pot con­ti­nuar!

Si el poder polític legítim sols pot exer­cir-se “a títol de repre­sen­tant o de gerent de la comu­ni­tat” (Lau­re­ano Robles i Ángel Chu­eca), per què la comu­ni­tat no exi­geix la dimissió d'aquest mal­fa­dats gover­nants, que delin­quei­xen per acció, per con­co­mitància o per omissió? No és fàcil enten­dre com s'esta­blei­xen diferències de trac­ta­ment, de con­dició i fis­cals entre els ciu­ta­dans espa­nyols. Per què es cas­tiga els que més apor­ten a Hisenda, i es pre­mia (per 5 vots o dena­ris) els que s'inso­li­da­rit­zen amb el bé comú dels espa­nyols? És que els bas­cos són més espa­nyols que els cata­lans? Salomó escri­via: “Millor és viure dos junts que un de sol. Perquè té l'avan­tatge de la mútua com­pa­nyia” (Ecle­si­astès, IV, 9). Si en això es fona­menta la fra­ter­ni­tat humana, com es jus­ti­fi­carà la inso­li­da­ri­tat evi­dent en el repar­ti­ment del bé comú, o la irre­gu­lar apli­cació de justícia dis­tri­bu­tiva? Per raons de vigència del sis­tema cor­rupte? És el sis­tema en si mateix un bé neces­sari i supe­rior tal com s'entén i es prac­tica avui? Qui peca per omissió no pot mai ser gover­nant. I els que ator­guen pri­vi­le­gis a unes comu­ni­tats en per­ju­dici d'altres no merei­xen veure apro­vats els seus pres­su­posts. O és que la política és un mer­ca­deig? O això no és dis­cri­mi­nació?