Pistes

Els errors, en calent, saben greu. Per un mateix, per la seva auto­es­tima, i sobre­tot per tots els que en puguin rebre les con­seqüències. Però quan fan més mal és quan s'ana­lit­zen amb pers­pec­tiva, espe­ci­al­ment els que han afec­tat de ple els eixos estruc­tu­rals de l'existència, el que en diríem males elec­ci­ons vitals: gene­ren melan­gia i retrets. Melan­gia, perquè tor­nem una vegada i una altra a l'esce­nari i al moment de la decisió o de la inacció, que nor­mal­ment ens evo­quen uns pano­ra­mes molt més espe­rançadors que el pre­sent. Els retrets apa­rei­xen imme­di­a­ta­ment com una bar­reja de refugi emo­ci­o­nal, con­sol, jus­ti­fi­cació i recre­ació del que hauríem estat si haguéssim pas­sat de la potència a l'acte en el moment ade­quat. És just en aquest punt en què se'ns apa­rei­xen les pis­tes, les indi­ca­ci­ons que vam tro­bar en el camí per aga­far la direcció cor­recta, la del des­co­bri­ment clau: que viure és fer-ho amb deter­mi­nació, bus­cant la vocació, que tot el que no es faci amb passió ens allu­nya de la feli­ci­tat. Aquests indi­cis, pre­ci­sa­ment pel sol fet de no saber-los o no voler-los des­xi­frar, se solen veure com una com­pa­nyia molesta i dedi­quen molts esforços a tenir-los ama­gats. Bus­quem ali­ats per fer-ho i la soci­e­tat ens n'ofe­reix molts: el con­su­misme, la super­fi­ci­a­li­tat, la bana­li­tat, l'ego­isme, la resig­nació i mol­tes altres dis­trac­ci­ons que ens aju­den en aquesta fei­xuga tasca d'esbor­rar les pet­ja­des que hem dei­xat al dar­rere, les que ens recor­den que en una cruïlla llu­nyana ens vam equi­vo­car. El pro­blema és que men­tre estem con­cen­trats a esbor­rar el ras­tre que hem anat dei­xant, no pres­tem atenció a les noves pis­tes que cons­tant­ment apa­rei­xen i ens indi­quen, tos­su­des elles, la direcció que ens convé.