Procés i seguretat nacional

Quan es pretén esde­ve­nir un estat inde­pen­dent cal actuar amb sen­tit d’estat i accep­tar que hem de tenir consciència i res­pon­sa­bi­li­tat de segu­re­tat naci­o­nal. Pri­mer de tot és neces­sari que en el gran repte que repre­senta un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació tin­guem clara quina és la situ­ació en què es troba la nos­tra segu­re­tat naci­o­nal i què s’ha fet fins ara. També cal­dria pre­veure, si real­ment asso­lim la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat com a nació que som, qui­nes seran les obli­ga­ci­ons que hau­rem d’assu­mir i començar a tre­ba­llar-hi.

I tot això, tenint en compte que Cata­lu­nya, una part de la nació cata­lana, que avui té una opor­tu­ni­tat històrica de retro­bar la seva sobi­ra­nia, té, també, un gran dèficit de consciència de segu­re­tat naci­o­nal pro­vo­cat pel fet que durant més de tres-cents anys (menys el breu període que va repre­sen­tar la Guerra Civil) ha tin­gut obli­ga­da­ment exter­na­lit­zada la seva segu­re­tat en el marc espa­nyol. I aquesta rea­li­tat ha com­por­tat que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya no tin­guin en el seu ima­gi­nari col·lec­tiu la neces­si­tat d’asso­lir les res­pon­sa­bi­li­tats rela­ci­o­na­des amb la segu­re­tat naci­o­nal. A més, després del fran­quisme es va tar­dar molt a poder fer rea­li­tat la cre­ació d’una de les eines d’aquesta segu­re­tat, un cos poli­cial propi, que ha hagut d’espe­rar trenta-cinc anys per dis­po­sar d’una mínima estruc­tura, a la qual encara li que­den, però, molts aspec­tes per desen­vo­lu­par i mol­tes com­petències per asso­lir, ja que aques­tes con­ti­nuen en mans de l’Estat.

Així, afron­tem aquest període excep­ci­o­nal amb els següents efec­tius: dis­set mil Mos­sos d’Esqua­dra, entre deu i dotze mil poli­cies locals, entre qua­tre i cinc mil bom­bers, cinc-cents agents rurals, uns cen­te­nars de volun­ta­ris de Pro­tecció Civil i prop de dos mil pro­fes­si­o­nals d’emergències. Un total de més de trenta-cinc mil efec­tius. Aquests efec­tius depe­nen de manera irra­ci­o­nal de tres depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat dife­rents: Inte­rior, Agri­cul­tura i Salut. Cal­dria, doncs, en el marc d’una política naci­o­nal de segu­re­tat que totes les uni­tats depen­gues­sin d’un únic depar­ta­ment que ano­me­naríem de segu­re­tat naci­o­nal. Això evi­ta­ria pos­si­bles endar­re­ri­ments d’actu­a­ci­ons, diver­si­fi­cació d’estratègies i pro­ble­mes de coor­di­nació, etc. Aquesta neces­si­tat de raci­o­na­lit­zació seria impres­cin­di­ble en el cas de la con­se­cució d’un nou estat però també es podria tirar enda­vant, ara, si hi hagués volun­tat política per fer-ho.

També s’hau­ria de començar a fer peda­go­gia als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya per expli­car-los que la segu­re­tat no és com errònia­ment es pensa única­ment un con­junt de poli­cies i sol­dats, sinó que és tot el con­junt de mesu­res i actu­a­ci­ons en el camp de la segu­re­tat. I que aquesta inclou­ria temes tan diver­sos com els de la segu­re­tat ali­mentària, en el trans­port, en l’ener­gia, al cibe­res­pai, en les comu­ni­ca­ci­ons, en el trànsit aeri i marítim, etc. I tot això, més bé o més mala­ment, ho con­trola avui en gran part Espa­nya.

El govern de la Gene­ra­li­tat, que manté una política de fer­mesa amb molts altres aspec­tes en el camp de la segu­re­tat, es mou entre la inde­cisió, l’acom­ple­xa­ment i fins i tot la incom­petència. El no haver can­viat la direcció del Depar­ta­ment d’Inte­rior en seria un exem­ple, ja que ara vin­dran situ­a­ci­ons que reque­ri­ran decisió, fer­mesa i des­a­com­ple­xa­ment.

El CEEC (Cen­tre d’Estu­dis Estratègics de Cata­lu­nya) i jo mateix tenim una gran con­fiança en els homes i les dones que con­for­men la segu­re­tat pública de Cata­lu­nya. Són grans pro­fes­si­o­nals i ho han demos­trat repe­ti­da­ment. Pro­fes­si­o­nals que no es dei­xen mani­pu­lar per cap opció política i que es merei­xen un mis­satge clar i con­tun­dent per un futur imme­diat que pot col·locar-los en situ­a­ci­ons de con­fron­tació. El CEEC vol també mani­fes­tar que se soli­da­ritza amb tots els fun­ci­o­na­ris de la segu­re­tat de Cata­lu­nya i que entén que aquests són política­ment plu­rals i que no dei­xen de ser una repre­sen­tació del que és la soci­e­tat cata­lana amb tots els seus colors polítics. No se’ls pot dema­nar que pren­guin par­tit. Si es volia que fos d’una altra manera s’hau­rien d’haver fet les coses de manera molt dife­rent. Ara som on som i dis­po­sem del que dis­po­sem i això ens obliga a dema­nar als nos­tres cos­sos de segu­re­tat que com­plei­xin la llei. Que no és altra cosa que la seva obli­gació. I són els polítics els que han d’esta­blir el marc legal i donar la cara.

Però quina és l’obli­gació que sí que tenen ine­lu­di­ble­ment aquests trenta-cinc mil efec­tius? La de defen­sar i pro­te­gir els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Tots ells tenen família, veïns, amics, cone­guts, i siguin del color polític que siguin i esti­guin a favor o en con­tra del procés, el que tots com­par­tei­xen és la volun­tat ferma de no per­me­tre cap acte vio­lent vin­gui de qui vin­gui. Ja sigui d’un extrem o de l’altre o de les cla­ve­gue­res de l’Estat. Els pro­fes­si­o­nals de la segu­re­tat pública de Cata­lu­nya són cons­ci­ents del poble al qual ser­vei­xen i que aquest, com ha demos­trat en repe­ti­des oca­si­ons en els dar­rers anys, quan actua ho fa amb civisme, res­pon­sa­bi­li­tat i pacífica­ment.