Feminisme

M’ho va dir una ita­li­ana fa poques set­ma­nes en un semi­nari cele­brat a Girona sobre la presència i repre­sen­tació de les dones en el cinema dels orígens: “La con­cen­tració del 8 de març a Bolo­nya va ser impres­si­o­nant, emo­ci­o­nant. No es tracta només de la rea­fir­mació del femi­nisme. És la com­prensió, també per part de molts homes, que la dona, la seva lluita, és la uni­ver­sal, que la dona és el futur alli­be­ra­dor.”

M’ho va dir poc després una espe­ci­a­lista en estu­dis de gènere: “Això que el femi­nisme havia per­dut el seu sen­tit va aca­bar-se amb la crisi, que les dones (unes més que altres, és clar) han pagat encara més. A Vila­nova mateix, on visc, veig un movi­ment femi­nista activíssim, amb mol­tes noies joveníssi­mes que han fet mobi­lit­za­ci­ons con­tun­dents en con­tra de casos de violència de gènere al poble.”

Sí, hi va haver un moment en què sem­blava que s’impo­sava l’ano­me­nat post­fe­mi­nisme, que con­si­dera que el femi­nisme no és neces­sari un cop són reco­ne­guts legal­ment els matei­xos drets a homes i dones i que, havent can­viat la soci­e­tat, hi ha les matei­xes pos­si­bi­li­tats d’apo­de­ra­ment. Si fos així, de fet, ho cele­braríem. Però no és només que, a banda d’Occi­dent, con­ti­nua havent-hi una desi­gual­tat legal en molts de llocs.

Encara que hi hagi una igual­tat legal, per­se­vera la dis­cri­mi­nació, la desi­gual­tat real, el pati­ment de la violència, l’objec­tu­a­lit­zació dels cos­sos. Així, doncs, el femi­nisme con­ti­nua sent neces­sari. Pot­ser hauríem de dir que malau­ra­da­ment, però, tan­ma­teix, la seva dimensió alli­be­ra­dora va més enllà de la rea­lit­zació d’uns drets més o menys con­que­rits: és una pos­si­bi­li­tat de trans­for­mar-nos, i trans­for­mar la soci­e­tat, lliu­rant-nos del patri­ar­cat cas­tra­dor, de l’opressió dels rols adqui­rits, de la com­pe­ti­ti­vi­tat ferotge, de la violència, de tan­tes coses que ens fan mal.