L’arena roja

Els que lle­gei­xen novel·les han pogut com­pro­var dos fets. El pri­mer, que les obres que tenen tot el suport de ràdios i teles sovint són de baixa qua­li­tat. Han estat tri­a­des per la fama del seu autor (el real o el que firma...); perquè el lli­bre toca un tema mediàtic, de moda o tre­men­dista; perquè l’agra­ciat és amic par­ti­cu­lar del con­duc­tor del pro­grama; perquè el credo de l’esco­llit és afí al de l’ens emis­sor, o de la quota ideològica que molts mit­jans s’adju­di­quen o tenen adju­di­cada... Raons que res no tenen a veure amb l’art de la novel·la, ni tan sols amb allò que els fran­ce­sos en diuen lite­ra­tura de fer­ro­car­ril: lli­brets de prosa lleu­gera, sense pre­ten­si­ons de gua­nyar el Gon­court, però que entre­te­nien les hores fer­roviàries d’abans del TGV. La segona cons­ta­tació: això és molt injust. Inco­moda lle­gir novel·les excel·lents que no han comp­tat amb cap difusió hert­zi­ana, que no han tin­gut altra atenció que les res­se­nyes de la premsa escrita, i sovint només l’espe­ci­a­lit­zada en lli­bres. La mateixa inco­mo­di­tat de cada vegada que decep el cartó pedra de les edi­ci­ons trom­pe­te­ja­des en hores de màxima audiència.

Hem pen­sat en aques­tes obliqüitats ara que és pre­sen­tada (Banyo­les, Figue­res, Bar­ce­lona, Girona... i les que vin­dran) La sorra ver­me­lla, de J.N. San­ta­eulàlia. Novel·la sobre la Guerra Civil i l’imme­diat exili que conté ingre­di­ents que la fan –triïn els adjec­tius– bona, amena, seduc­tora, sin­gu­lar...: la cru­el­tat i el dolor, i la vida oberta; la misèria, la pre­ca­ri­e­tat i l’absur­di­tat assas­sina del front de l’Ebre; l’aven­tura d’aven­tu­rar-se en l’avenc fran­quista per causa d’amor, gene­ro­si­tat i noblesa; la intriga i l’acció que acom­pa­nyen aquest punt ante­rior; el Ros­selló dels exi­li­ats ins­tal·lats i el dels camps de con­cen­tració, la Figue­res de les dar­re­res estre­tors bèl·liques, i la Bar­ce­lona en guerra i de la gla­cial post­guerra. I uns per­so­nat­ges autònoms en el sen­tit que són res­pec­tats, que no són “inter­vin­guts” per l’autor; en con­seqüència, un clima ètic poc comú en aquesta classe de novel·les de la història recent, en què sovint el novel·lista es com­pro­met amb per­so­nes i bàndols: aquí dis­tri­bu­eix les refle­xi­ons i tot­hom rep la per­ti­nent con­si­de­ració moral: la dreta rica, inclosa la pas­se­jada a l’Arra­bas­sada; els cape­llans i l’Església; els comu­nis­tes, el paper dels rus­sos i les txe­ques; els anar­quis­tes, els esca­mots assas­sins i la revo­lució simultània; les potències de la Segona Guerra Mun­dial. I, com passa amb Josep Pla, escrita d’una forma en apa­rença indo­lent.