La fita d’en Fita

Enguany, sense cap mena de dubte, la fita d’en Fita, el nos­tre cele­brat pin­tor i escul­tor esta­blert a Montjuïc, és cele­brar el seu norantè ani­ver­sari amb ple­ni­tud de facul­tats i amb la mirada en pers­pec­tiva per repas­sar aquest període llarg de la seva existència i donar el just valor a l’obra feta. La data està per caure. Va néixer el 10 d’agost de 1927. Ja s’ha llançat el tret de sor­tida i, tal com podreu lle­gir en aquest mateix diari, una comissió espe­cial de la fun­dació que porta el seu nom, amb en Quim Bover al davant, ha pre­pa­rat un calen­dari d’esde­ve­ni­ments que dura­ran tot l’any i que, sobre­tot, con­sis­ti­ran en impor­tants expo­si­ci­ons a les millors sales giro­ni­nes, on podrem veure les peces més emblemàtiques que han sor­tit de les mans de l’artista. Un artista que, per volun­tat pròpia, ha estat sem­pre en per­ma­nent evo­lució. Sem­pre des­co­breix un camp nou d’actu­ació, sem­pre troba un llen­guatge dife­rent per dir les coses. Al cos­tat de la seva obra hi ha, encara, un fet a tenir en compte: més enllà de la matèria, Fita, empès per les cir­cumstàncies, ha sabut mode­lar el seu caràcter, el seu per­fil. No havia de ser fàcil per a un artista jove i apas­si­o­nat tro­bar-se amb la neces­si­tat de reco­mençar gai­rebé de zero, després de la cai­guda de la bas­tida de l’església de Bet­lem de Bar­ce­lona el 13 de desem­bre de 1953. Quedà paraplègic. Si el cos va neces­si­tar una llarga recu­pe­ració, pràcti­ca­ment fins al juliol de 1956, l’espe­rit també reque­ria un trac­ta­ment espe­cial. Per a un escul­tor, mode­lar un cos devia ser fàcil. Mode­lar un espe­rit, un caràcter –el propi–, a par­tir de l’acci­dent sofert, adap­tar-se al que havia pas­sat i superar-ho, sem­pre amb el seu do de gents i la seva bon­dat exqui­sida, havia de cos­tar. Però en Fita és capaç de vèncer totes les difi­cul­tats. A part de l’acci­dent, ha sofert altres sotracs, a vega­des greus. Molts s’hi hau­rien que­dat. En Fita ha sobre­vis­cut i ha tor­nat a sor­pren­dre els met­ges. Els seus amics del patro­nat, quan sabem d’algun ingrés seu a l’hos­pi­tal, ja no ens alar­mem mai. Com diu el doc­tor Jubert, en Fita és immor­tal. També hem de tenir en compte l’àngel que sem­pre ha tin­gut al cos­tat des que s’hi va casar, el 2 de febrer de 1958: l’Àngela Rodeja –el nom fa la cosa–. De fet, la Pro­vidència ha com­pen­sat les difi­cul­tats físiques assu­mi­des per una existència feliç i per­llon­gada. Dis­po­sem-nos, doncs, a com­par­tir amb ell aquest norantè ani­ver­sari pletòric i comen­cem a pen­sar, ara que ja estem ficats en aquesta moguda, en el cen­te­nari, que serà d’aquí a qua­tre dies!