Catalunya a Mèxic

El Greco era un local noc­turn de la Ciu­tat de Mèxic. Uns amics d’allà ens hi van fer anar. En un petit esce­nari, se succeïen actu­a­ci­ons de grups folklòrics de diver­ses regi­ons. El públic mirava i escol­tava asse­gut davant unes tau­le­tes. El tequila hi era molt con­su­mit. El mes­tre de cerimònies que pre­sen­tava els diver­sos grups en va anun­ciar un que, segons els nos­tres acom­pa­nyants, es dis­tin­gia per mor­ti­fi­car el públic amb les lle­tres que impro­vi­sava. En una taula hi havia una pare­lla de nuvis que s’havien casat aquell mateix dia. El marit va que­dar ser­vit de rimes pro­ca­ces. La núvia i els amics que acom­pa­nya­ven la pare­lla s’ho pre­nien rient. Ell feia el cor fort. Quan la ins­pi­ració dels can­tants decli­nava, un senyor que feia anar els llums de l’esce­nari i que ens havia sen­tit par­lar ens va venir a pre­gun­tar: “Uste­des, de dónde son?” Jo sem­pre, anant pel món, em pre­sento com a català o vin­gut de Cata­lu­nya. Com que lla­vors –parlo de fa qua­ranta anys– havia de fer seguir la iden­ti­fi­cació d’una pila d’expli­ca­ci­ons i loca­lit­za­ci­ons geogràfiques, i com que l’ambi­ent d’El Greco estava una mica car­re­gat, vaig dir per treure’m el senyor de sobre: “españoles”. L’home va obrir molt els ulls i va pujar a l’esce­nari. Va par­lar a l’ore­lla d’un dels can­tants. El grup es va girar cap a nosal­tres. “España” va rimar amb tot menys amb cap paraula agra­da­ble. Van sor­tir “Colón”, els “her­ma­nos Pin­zo­nes”, Isa­bel la Catòlica, Franco... Franco feia dos anys que s’havia mort. Tota la història d’Espa­nya pas­sada per la tri­tu­ra­dora dels glos­sa­dors. L’home dels llums va tor­nar: “De qué parte de España?” Em vaig deci­dir: “De Cata­lu­nya”. Va que­dar hor­ro­rit­zat. Va córrer a par­lar amb el cap de cerimònies. El grup va ser eva­cuat de l’esce­nari. El pre­sen­ta­dor va aga­far el micròfon: “Per­do­nen: hemos tomado a unos señores por españoles cuando en rea­li­dad son cata­la­nes, lle­ga­dos de la tierra de la demo­cra­cia y la liber­tad.” Un llum ens va enfo­car. Els nuvis i tota la gent ens van aplau­dir. Es va sen­tir un “Visca Cata­lu­nya”. L’home dels llums ens va venir a abraçar, plo­rant i con­trit: la seva família era ori­ginària de Man­resa. Les actu­a­ci­ons que van seguir van estar dedi­ca­des a “los cata­la­nes que nos hon­ran con su pre­sen­cia”.

No sé si ara seria pos­si­ble, a Mèxic, una escena sem­blant, ni satu­rada de tequila. Lla­vors els país no tenia encara rela­ci­ons diplomàtiques amb Espa­nya i el record de l’emi­gració d’espa­nyols i cata­lans il·lus­tres després de la guerra es man­te­nia viu. La política d’exte­ri­ors del govern català inci­deix poc en Mèxic, o m’ho sem­bla. Ens ha obli­dat, Mèxic, o en les actu­als cir­cumstàncies ens faria cos­tat? M’hi ha por­tat pen­sar-hi el record d’aque­lla nit a El Greco. El Greco ja no hi és. Va caure en un ter­ratrèmol.