Complir la llei, o no

“El nos­tre objec­tiu és con­ti­nuar junts i que es com­plei­xin les lleis”; “Qui infrin­geix la llei no té cabuda a Europa”; “Li he dit, a Puig­de­mont, que la meva obli­gació és fer com­plir la llei”; “L’alter­na­tiva al com­pli­ment de la llei és res, és la selva”... i així fins a una llista inter­mi­na­ble de decla­ra­ci­ons del pre­si­dent espa­nyol en vista del com­promís del govern català, en com­pli­ment del man­dat del Par­la­ment, de cele­brar un referèndum. És dar­rere el com­pli­ment de la llei que el govern popu­lar –i Ciu­ta­dans, i el PSOE, i algú més...– jus­ti­fica de totes les mane­res pos­si­bles el seu rebuig al fet que els cata­lans puguin exer­cir el seu dret a deci­dir. De lleis, però, n’hi deu haver de molts tipus: les seves, que sem­pre s’han de com­plir, i les d’altres, que no necessària­ment han de com­plir-se. Perquè aquesta set­mana s’ha cone­gut l’informe anual sobre l’apli­cació de la llei de la Unió Euro­pea , segons el qual Espa­nya, jun­ta­ment amb Ale­ma­nya, és l’Estat que més incom­pleix la nor­ma­tiva euro­pea, amb 91 expe­di­ents oberts, i també el segon amb més quei­xes (424) per aquest motiu. Nou exem­ple de la manera de fer del govern espa­nyol, que exi­geix als altres que faci allò que ell no fa. Com passa amb les sentències del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que incom­pleix en funció dels seus interes­sos però que fa com­plir de manera impla­ca­ble quan es tracta de defen­sar statu quo, encara que sigui fent cas omís de la volun­tat popu­lar.