Opinió

Tribuna

Un xic de mesura

“ Algun dia, generacions futures demanaran passar comptes i, aleshores, es descobrirà l’eclipsi del seny, la carència del debat

Des del 2013, dormo intran­quil. Per­cebo l’horitzó tor­ba­ment dibui­xat. Des del 2014, he anat cons­ta­tant les subrat­lla­des alte­ra­ci­ons del dis­curs polític. Des del 2015, els escàndols de cor­rupció no han dei­xat de créixer més enllà i més ençà de l’Ebre. He cons­ta­tat com la cor­rupció cor­ro­eix el sis­tema democràtic, del qual abu­sen en la seva uti­lit­zació aquells que tan sols bus­quen suplan­tar la llei, sovint amb la volun­tat de fer coses dife­rents. Des del 2016, ha escla­tat l’esce­nari social i polític amb un estrany para­digma a la ita­li­ana: allò polític, des­viadíssim, allò econòmic, en la millor direcció. Fran­ca­ment, a pit­jor política, millor eco­no­mia. Ni més ni menys, la per­llon­gada experiència ita­li­ana de final del segle XX fins que, després de Monti, a Itàlia s’ha per­dut el rumb, i els seus bancs també estan en crisi.

Ara PER ARA, el 2017, con­tem­plem el corol·lari d’aquest gran ensor­ra­ment moral des que Zapa­tero per­petrà alguns sig­ni­fi­ca­tius errors, i el seu suc­ces­sor, Rajoy, no sem­pre encerta en les seves cor­rec­ci­ons. Avui ja no estem per romanços. El divorci entre eco­no­mia i política sem­bla que es con­so­lida, amb una queixa crei­xent per la sobre­dosi fis­cal que acla­para totes les eco­no­mies d’escala. El pas següent serà: per què volem, o neces­si­tem, els polítics? La qüestió es plan­teja a par­tir del moment que ningú no encerta a tro­bar una sor­tida política a la gran crisi dels deu dar­rers anys. Pegats i cons­tre­nyi­ments, però cap solució, cap teo­ria capaç de pair el succeït i pro­jec­tar una necessària pers­pec­tiva de l’horitzó. Ni tan sols un èmul de May­nard Key­nes. Seque­dat d’aquests cer­vells sobre el sexe dels àngels, i que són incapaços d’atu­rar les boge­ries d’un Trump orfe de cri­te­ris morals, uti­li­ta­rista fins al paro­xisme, i que ara sem­bla des­co­brir les doc­tri­nes dels bur­ge­sos cata­lans del segle XIX amb la tutela dels mer­cats i el pro­tec­ci­o­nisme que, en canvi, en plena revo­lució indus­trial a Espa­nya –tot i que tar­dana– tenia algun sen­tit. Quan les mul­ti­na­ci­o­nals avui han esbo­ci­nat les fron­te­res, Trump ja no té raó, sona a regres­sisme, a vell; lle­vat que la bata­lla con­sis­teixi a tan­car l’aixeta a la des­me­su­rada ambició d’eixes mul­ti­na­ci­o­nals que, ni paguen tri­buts, ni com­plei­xen les lleis dels mer­cats locals. Són tri­tu­ra­dors de tot allò que no siguin egois­tes pri­vi­le­gis.

Alguns ana­lis­tes cecs no s’ado­nen que estem redes­co­brint quel­com més que el neo­pro­tec­ci­o­nisme –de què ja par­lava Bal­mes dins La Soci­e­tat. Anem pel camí de retro­bar el neo­feu­da­lisme econòmic i finan­cer. Què són, si no, les absor­ci­ons monu­men­tals, la con­cen­tració de bancs, les com­pres devo­ra­do­res d’empre­ses grans i mit­ja­nes per la vora­ci­tat de les màximes cor­po­ra­ci­ons del capi­ta­lisme uni­ver­sal? Què són, si no, els fons d’inversió que con­di­ci­o­na­ran les finan­ces del món? Una ceguesa uni­ver­sal que ens pre­ci­pita als postu­lats de Marx i Engels, al seu Mani­fest Comu­nista del any 1847. Doncs quins avenços! Enor­mes cegue­ses que es devo­ren a si matei­xes. Què se’n farà, de la soci­e­tat, quan aquest des­sag­nat capi­ta­lisme, autònom de la política, dicti els seus paràmetres d’eficàcia amb la subs­ti­tució de l’home obrer per robots sense més cons­ci­en­cia que la seva des­hu­ma­nit­zació, la seva sobi­ra­nia fun­ci­o­nal mecànica? Els dar­rers estu­dis que conec par­len d’un 22% de la pro­ducció del món rea­lit­zada per robots –que s’amor­tit­za­ran en 1 any, quan ara ho fan en 8– a par­tir del 2020. On que­da­ran, les cos­tu­res del sis­tema cedent? Hau­rem de des­em­pol­sar les teo­ries mal­thu­si­a­nes quan la població euro­pea, asiàtica i afri­cana creix de manera desor­bi­tada, espe­ci­al­ment a causa de les doc­tri­nes expan­si­o­nis­tes de l’Islam?

Jo em pre­gunto si algú s’ho està qüesti­o­nant hic et nunc en l’àmbit polític de tants de necis diri­gents amb qui democràtica­ment ens rega­lem per la via del vot erràtic. Votar és sagrat, però votar en plena cons­ci­en­cia i res­pon­sa­bi­li­tat, encara més, molt més. Lluny de les innu­me­ra­bles malap­te­ses, els nos­tres gover­nants (vegin el recent G-20 d’Ham­burg; o el fal·laç absen­tisme polític de Rajoy; o la dis­tracció d’Itàlia; o el Bre­xit del Regne Unit, o el des­as­tre de Grècia, o la con­tra­re­vo­lució de Maduro a Veneçuela, etc.) ni tan sols s’atu­ren a escol­tar les veus crítiques dels qui per­ce­ben (que són dels pes­se­bres dels par­tits) una rea­li­tat inqui­e­tant del futur que treu el cap per la can­to­nada. El nos­tre sis­tema morirà amb la imperícia dels polítics més medi­o­cres que hem tin­gut en els dar­rers sei­xanta anys: a Europa, a Espa­nya i a Cata­lu­nya. Entre nosal­tres, el des­con­cert és gene­ral i la ceguesa creix en la pro­porció que “la majo­ria” –que jo no ho crec– no encerta a veure més enllà del procés. Algun dia gene­ra­ci­ons futu­res dema­na­ran pas­sar comp­tes i, ales­ho­res, es des­co­brirà l’eclipsi del seny, la carència del debat, exces­si­va­ment emo­ci­o­na­lista, i l’ensor­ra­ment ètic d’uns anys pot­ser ja defi­ni­ti­va­ment per­duts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia