Abu Simbel a Mataró

Pri­mer de tot, ja va ser un des­en­cert incloure en el catàleg de coses boni­ques i històriques de Mataró la fàbrica en desús Can Fàbre­gas, edi­fici sense valor arqui­tectònic en una ciu­tat on les fàbri­ques gai­rebé mai no en van tenir i les que n’ofe­rien ja han estat sal­va­des. Una indústria feble va pro­duir edi­fi­cis de la mateixa con­sistència. Mataró no ha estat ni Saba­dell, ni Ter­rassa. A par­tir d’aquest punt, els dis­ba­rats es van suc­ceir. El Corte Inglés va sol·lici­tar ins­tal·lar-se a Mataró pro­me­tent un miler de llocs de tre­ball, i l’Ajun­ta­ment de la ciu­tat més esca­nyada per la crisi li va ofe­rir els ter­renys de Can Fàbre­gas, sense que ho pogués fer per la pro­tecció amb què ell mateix blo­que­java la fàbrica. Es va crear una “pla­ta­forma” amb el nom de Sal­vem Can Fàbre­gas!, en prin­cipi impul­sada per la CUP i l’esquerra extra­mu­ni­ci­pal i ràpida­ment nodrida amb els que van veure que els anti­ca­pi­ta­lis­tes els podien fer ser­vei: boti­guers espan­tats per la com­petència d’El Corte Inglés, CiU, que volia lami­nar el PSC que gover­nava el muni­cipi, i algun bona fe que pas­sava per allà, d’aquells que encara són tit­llats de ton­tos útils pels que encapçalen la mani­fes­tació.

Mataró no és Saba­dell o Ter­rassa, però podia ami­dar-se amb Abu Sim­bel, el tem­ple solar egipci que, prèvia­ment lles­cat, va ser des­plaçat d’un lloc a un altre perquè la presa d’Assuan en cons­trucció no el negués. Peça a peça, l’Ajun­ta­ment va tras­lla­dar Can Fàbre­gas a un altre punt de la ciu­tat. No la va mun­tar. Els frag­ments d’adob, les colum­nes de ferro colat i les teu­les es tro­ben sota unes lones espe­rant la resur­recció en un altre lloc. CiU va gover­nar, però pels seus pecats no va poder donar satis­facció a El Corte Inglés ni als mil tre­ba­lla­dors que l’espe­ra­ven. Per com­ple­tar-ho, una tal Assem­blea Pagesa, dis­gus­tada perquè un tren ima­gi­nari ha de cir­cu­lar per camps de con­reu situ­ats a l’altre extrem de la ciu­tat, no tenint altre clau on aga­far-se per sal­var els seus interes­sos va amenaçar l’Ajun­ta­ment de dur al Tri­bu­nal Supe­rior les mani­o­bres prac­ti­ca­des a Can Fàbre­gas, que no els afec­ta­ven en res. L’amenaça, que l’Ajun­ta­ment qua­li­fica de xan­tatge, es va fer efec­tiva i el Tri­bu­nal ha dic­ta­mi­nat que la fàbrica ha de ser res­tituïda al lloc pri­mi­geni. El redac­tor de la sentència no se sap ave­nir de l’iti­ne­rari que ha fet. Si veiés l’edi­fici que avala, se’n sabria ave­nir menys.

El movi­ment d’Abu Sim­bel, només d’anada, va ser sufra­gat per la Unesco. Can Fàbre­gas, pels mata­ro­nins: un milió i mig anar, un altre milió i mig tor­nar. Serà més, és clar. Abu Sim­bel no ha acon­se­guit exac­ta­ment els efec­tes que el sol li produïa a l’emplaçament ori­gi­nal. A Can Fàbre­gas, hi tocarà el sol com abans? Hi ende­vi­na­ran la incli­nació patri­mo­nial?