Una força del passat

Pier Paolo Paso­lini revis­cut en la força dels seus ver­sos, del seu llarg poema Who is me, d’aquesta delícia que encara es pot veure al Grec, que va néixer a Tem­po­rada Alta, i que es veurà a les Illes i a Madrid, i ves a saber si en italià a Roma, o Venècia, on el seu direc­tor, l’Àlex Rigola, hi ha fet estada. Gon­zalo Cunill encara un Paso­lini que recita aquest llarg poema, fruit d’una entre­vista que li havien de fer a Nova York. El poeta a Nova York lor­quià mira aquí cap al Howl d’Allan Gins­berg, el de la gene­ració beat, que també va haver de pas­sar pels tri­bu­nals com Paso­lini. Aquell Udol, que Paso­lini es fa seu, davant el ver­ti­gen de la bui­dor del seu pre­sent, i gai­rebé del nos­tre. Un dels ocells negres, ben negres de Paula Bonet (com els Oce­llots i oce­llets) a les parets de la capsa de fusta on Gon­zalo Cunill diu els ver­sos de Paso­lini, per a cada un dels 30 espec­ta­dors que hi caben per sessió, i un pro­jec­tor on veiem des d’una foto del pare del poeta fins algun frag­ment de l’Evan­geli segons Sant Mateu, i Paso­lini jugant a fut­bol, són els ele­ments de l’espec­ta­cle.

Paso­lini repassa la seva vida i defensa el paper del cine com a llen­guatge filosòfic. PPP d’una extrema vita­li­tat, poeta, novel·lista, assa­gista, guio­nista, cine­asta, pin­tor, con­tra­dic­tori fins a l’extrem, mar­xista, cristià, lli­ber­tari, nihi­lista. L’anem conei­xent, després de l’acos­ta­ment Albertí-Cunillé, amb Xavier Pujolràs el 2005, amb la magna expo­sició del CCCB el 2013, i ara amb aquest monòleg encap­su­lat. Però no ho sabrem mai tot. Aquests dies ha mort el seu assassí Pino Pelosi als 59 anys i sense acla­rir què va pas­sar a la platja d’Òstia el 2 de novem­bre del 1975. En la pri­mera versió, el Rana va dir que li va cla­var una pallissa i li va pas­sar pel damunt amb l’Alfa Romeo, després de negar-s’hi a tenir rela­ci­ons sexu­als. A la sentència s’hi diu que no ho va fer sol. I de fet el 2005 el Pelosi va can­viar la seva versió (que no havia fet pública per por d’ame­na­ces) i va expli­car que ell havia bai­xat del cotxe per ori­nar i van aparèixer tres indi­vi­dus que el van pelar al crit de maricó i porc comu­nista. Quanta bui­dor!