Sense braus, tot millor?

Jo, a les cur­ses de braus només hi he anat una vegada. I mai hau­ria pen­sat que hagués de sor­tir a defen­sar aquesta tra­dició. Però tal com s'estan posant les coses, per qui vul­gui escol­tar i enten­dre, hi ha un seguit de refle­xi­ons que crec que s'hi poden fer i que no he vist argu­men­ta­des (i puc equi­vo­car-me) en els defen­sors del toreig. En pri­mer lloc, hi ha coses que els dipu­tats, per més repre­sen­ta­tius que siguin –que sovint no ho són– no poden deci­dir, perquè són qüesti­ons popu­lars que cal sot­me­tre a referèndum. En segon lloc hi ha tres argu­ments fal·laços dels pro­hi­bi­ci­o­nis­tes, a saber: que no es poden matar ani­mals fent-los sofrir. La nos­tra soci­e­tat fa sofrir molts ani­mals cada dia, i no només als escor­xa­dors, sinó tenint un gos a dins d'un pis, o un ratolí a dins d'una gàbia. També es diu que no és una tra­dició cata­lana, i això és una fla­grant fal­se­dat, perquè es tracta d'una tra­dició medi­terrània, i la plaça de braus d'Olot és la més vella de la Península, a part que al sud de França hi ha una tra­dició arre­lada, i la plaça de Ceret comença la cursa tocant La santa espina. I els cor­re­bous, què? I final­ment, es diu que és una tra­dició bàrbara i pri­mi­tiva, i que no és cul­tura. I això torna a ser una gran fal­se­dat, perquè la cul­tura implica tot allò que fa l'ésser humà en relació amb la vida, el temps i la mort, i és amb la manera d'afron­tar aquests fets exis­ten­ci­als, la manera de viure'ls i la manera de repre­sen­tar-los, que es crea real­ment una cul­tura.

I, ai las, que resulta que és aquí on topen els que viuen el toreig amb els que el volen pro­hi­bir, en la seva manera d'estar i de veure el món. El toreig, a part de les mol­tes xar­lo­ta­des que s'hi poden veure, és un relat real sobre la vida i la mort (que no ha d'agra­dar-te forçosa­ment, però que no men­teix), en què l'home s'enfronta amb la mort, i la mort suc­ce­eix a la plaça, matant el toro i sobre­vi­vint el torero, i de vega­des morint tots dos, i algu­nes, excep­ci­o­nals, vivint tots dos. Sobre el sim­bo­lisme i vivència dels sacri­fi­cis del toreig hi ha tones de lite­ra­tura, alguna molt bona. Però allò essen­cial és que s'hi viu la tragèdia de la vida, cara a cara. Els que els volen pro­hi­bir no en volen saber res, d'aquest tema ances­tral i real. Ells diuen que par­len en nom de la vida i que la defen­sen, i a mi em sem­bla que el que real­ment passa és que els fa molta por la vida, i per això la neguen, és a dir, neguen la tragèdia, o sigui, la mort. És la gent que vol­dria viure en una soci­e­tat este­ri­lit­zada, sense mai cap perill, i que també són par­ti­da­ris de pro­hi­bir qual­se­vol cosa que la soci­e­tat científica pre­di­gui com a peri­llosa per poder seguir vivint. És a dir, per­so­nes que, en gene­ral incons­ci­ent­ment, tenen una gran por de la rea­li­tat, i que empe­nyen tots els esta­ment ofi­ci­als a legis­lar, pro­to­col·lit­zar i con­tro­lar qual­se­vol movi­ment viu, espon­tani, de la població. Per­so­nes que, en el fons, tenen una acti­tud puri­tana, és a dir, defen­siva, i a les quals totes les expres­si­ons crues de la rea­li­tat els sem­blen o de mal gust o una sal­vat­jada. I apel·len a l'ètica i a l'estètica sense pen­sar-s'hi gaire, perquè és a dins seu que tenen l'autèntica pro­hi­bició, la de la vida real amb tots els seus deter­mi­nis, que sem­pre, es vis­quin com es vis­quin, són tràgics.

Hom pot viure la vida com li sem­bli, però la soci­e­tat este­ri­lit­zada i pro­filàctica camina en l'error mirant de negar la rea­li­tat, perquè la rea­li­tat és tos­suda, i res sal­varà a ningú de la rea­li­tat. El toreig conté, es vul­gui o no es vul­gui, una veri­tat, la de repre­sen­tar real­ment la lluita de la vida amb la mort. Pot­ser és un dels últims fets del pla­neta en què encara es pot veure, si el torero ho val, una lluita real, i total­ment allu­nyada de l'esport, el gran entre­te­ni­ment de la nos­tra soci­e­tat, on la lluita és banal. Però aquests són els sig­nes del temps, i la por i la como­di­tat hi senyo­re­gen. I també la ignorància i l'estultícia, perquè la nos­tra soci­e­tat mal­tracta molts ani­mals, la festa és cata­lana, tant o més que les sar­da­nes, i és evi­dent­ment un fet cul­tu­ral i històric impor­tant. I a part d'això, pro­hi­bir sem­pre és un mal negoci (menys per als que tenen por). Sense braus, res anirà millor, ni serem més bons ni més purs. Però hau­rem ama­gat, una vegada més, la rea­li­tat.