‘Le Tourbillon de la Vie’

Als quinze anys vaig lle­gir el relat Una dava­llada al Maels­trom, d’Edgar A. Poe. Aque­lla nit la vaig pas­sar en blanc, estre­mit per la imatge d’un remolí gegant a l’oceà, capaç de dei­xar un buit paorós al bell mig d’inson­da­bles parets d’aigua que engo­lien tot el que atra­pa­ven: objec­tes, pei­xos, vai­xells, mari­ners... Pels volts dels divuit anys vaig lle­gir la novel·la En el cor de les tene­bres, de Joseph Con­rad. I arran d’aquesta lec­tura vaig des­co­brir que hi havia una altra mena de remo­lins, remo­lins inte­ri­ors, tant o més peri­llo­sos que els xucla­dors mera­ment físics. Sobre el vòrtex dels vint-i-un anys em va ser impos­si­ble obli­dar mai més aquesta frase que Louis-Fer­di­nand Céline escriu cap al final de la novel·la Viatge al fons de la nit: “El món ens deixa molt abans que nosal­tres ens n’anem per sem­pre.”

Pels volts dels vint-i-cinc anys vaig ena­mo­rar-me per­du­da­ment (hi ha alguna altra manera d’ena­mo­rar-se?) de l’actriu Jeanne Moreau, morta aquest dilluns. Va ser en una sessió golfa. Pas­sa­ven Jules et Jim, film diri­git per François Truf­faut. Als 9 minuts i 38 segons de la pel·lícula, quan Jeanne Moreau –en el paper de Cat­he­rine– apa­reix per pri­mera vegada al film men­tre baixa l’escala amb el seu som­riure tran­quil, vaig saber que tot, exac­ta­ment tot, havia can­viat, i que havia can­viat per sem­pre, com quan va néixer la meva ger­mana petita, com quan la meva ger­mana gran va mar­xar de casa, com quan vaig conèixer la Montse, com quan vaig tenir les meves filles, com quan la meva mare em va tru­car minuts abans de morir. Sí: la mort de Moreau torna a ser una prova que el món ens aban­dona molt abans que ens n’anem per sem­pre. Es tracta d’una des­a­gre­gació lenta, la suma de suc­ces­si­ves i minúscu­les dates de defunció.