Llibertat o presó

El pre­si­dent Puig­de­mont ha dit més d’una vegada que està dis­po­sat a anar a la presó per haver con­vo­cat un referèndum sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya. Si bé això s’ha d’inter­pre­tar com un senyal de reso­lució enmig d’un període tur­bu­lent, convé tenir pre­sent que els estats no sor­gei­xen quan hi ha molta gent dis­po­sada a anar a la presó sinó quan hi ha prou gent deci­dida a tan­car a la presó els qui s’hi opo­sen. Encara que els cata­lans pre­fe­rei­xin igno­rar-ho, i per això des del començament del procés ha cir­cu­lat la idea que estem fent una cosa mai no vista, una revo­lució democràtica que mera­ve­llarà el món, no hi ha mane­res noves d’acon­se­guir els objec­tius de sem­pre. La fi de la Història no ha pas­sat, i si passa, no serà pas a Cata­lu­nya on s’esde­vindrà aquesta fi. Que una mino­ria naci­o­nal, o, com diria Maquia­vel, un prin­ci­pat que abans de ser ocu­pat vivia amb lleis pròpies, aspiri al man­te­ni­ment de la seva iden­ti­tat, i even­tu­al­ment a la secessió, no té res de sor­pre­nent, és una cons­tant euro­pea. A vega­des se’n sur­ten i a vega­des no; quan un d’aquests prin­ci­pats se’n surt, no és perquè els seus defen­sors hagin com­mo­gut el món amb anys de con­dem­nes a la presó o perquè hagin fet els millors dis­cur­sos sobre la legi­ti­mi­tat dels seus objec­tius, sinó perquè han acon­se­guit la una­ni­mi­tat social sufi­ci­ent per actuar ja com una rea­li­tat esta­tal, fins a tal punt que als seus adver­sa­ris els resulta més barat renun­ciar al domini que exer­cei­xen, o com­par­tir-lo, que no pas esmerçar més esforços a doble­gar-los. No sem­bla pas que aquí hagi arri­bat aquest moment.