Tots som turistes

El par­ti­disme ho empas­tifa tot. Mol­tes vega­des som nosal­tres matei­xos els que ens obli­guem a pren­dre par­tit, pas­sant massa pre­ci­pi­ta­da­ment per alt la com­ple­xi­tat d’algu­nes qüesti­ons i les con­tra­dic­ci­ons que com­por­ten. Resis­tir-se a la sim­pli­fi­cació, però, també pot ser estig­ma­tit­zat i no evita que se n’extre­guin lec­tu­res polítiques. Un exem­ple: qual­se­vol reflexió a l’entorn del feno­men del turisme que es faci avui serà lle­gida, també, en clau ideològica i de part. Però no per això cal caure en la temp­tació d’esqui­var un dels debats que ens afec­ten de ple i que, tot i que s’ha trac­tat sovint, ha mutat prou per replan­te­jar-lo tants cops com faci falta. La suc­cessió de períodes de crisi i de bonança han creat un efecte mun­ta­nya russa sobre el qual hem tran­si­tat al ritme que ens mar­ca­ven les puja­des i bai­xa­des, però sem­pre molt con­di­ci­o­nats per no afec­tar un dels sec­tors amb més pes específic de la nos­tra eco­no­mia. Però als cri­te­ris econòmics i de sos­te­ni­bi­li­tat ara s’hi ha tor­nat a afe­gir amb força el debat sobre l’impacte social d’un deter­mi­nat model de turisme. I en tant que tots som o hem estat en algun moment turis­tes, també som par­ci­al­ment i pro­por­ci­o­nal­ment pro­ta­go­nis­tes de les con­seqüències posi­ti­ves i nega­ti­ves de l’evo­lució del feno­men del turisme.

Les dades pro­vi­si­o­nals i les esti­ma­ci­ons de què dis­po­sem apun­ten que aquest serà un any de rècords en els dife­rents àmbits del sec­tor turístic. Se supera­ran tots el regis­tres de nom­bre de visi­tants, des­pesa, per­noc­ta­ci­ons, cre­uers, etc... i també el turisme inte­rior se situarà en xifres mai vis­tes. Tot ple­gat cor­ro­bora una sen­sació gene­ra­lit­zada que hi ha molta gent per tot arreu. Una vegada més es demos­tra que no hi ha una tendència a l’equi­li­bri, una regu­lació natu­ral dels movi­ments turístics. L’evo­lució de l’oferta ha com­por­tat l’ober­tura de nous des­tins, però no ha evi­tat que es pro­vo­quin grans con­cen­tra­ci­ons.

És cert que estem en una con­jun­tura favo­ra­ble que pot can­viar a curt ter­mini. Però ja se sabia que aquest any con­ti­nu­ava a la baixa la demanda a les des­ti­na­ci­ons amb con­tex­tos soci­o­polítics ines­ta­bles, que la recu­pe­ració econòmica feia pre­veure que es man­tingués l’aug­ment de la renda dis­po­ni­bles i que fins i tot les dates del calen­dari fes­tiu afa­vo­rien un pont a mit­jan del mes d’agost. Les con­trac­ta­ci­ons dels grans tour-ope­ra­tors ja esta­ven fetes des de fa temps i els movi­ments inte­ri­ors no poden haver aga­fat ningú per sor­presa. Si és així, per què no s’ha actuat de forma pre­ven­tiva?

Enmig de la tem­pesta –quan l’opinió pública s’ha tor­nat a sen­si­bi­lit­zar per les con­seqüències més visi­bles de la mas­si­fi­cació– han apa­re­gut opi­ni­ons que apos­ten per can­vis d’estratègia. Ens recor­dem de Santa Bàrbara quan trona. Els sec­tors empre­sa­ri­als que tan reti­cents es van mos­trar a la implan­tació de la taxa turística, ara veu­rien amb bons ulls noves figu­res impo­si­ti­ves per gra­var els visi­tants oca­si­o­nals (que són els que menys diners dei­xen durant la seva estada). És una via a estu­diar, però a més de les difi­cul­tats per apli­car-ho, es pot pen­sar que tindrà uns efec­tes molt limi­tats per reduir el nom­bre de visi­tants com tam­poc el va tenir cobrar 1 euro per per­noc­tació. Sem­pre, és clar, que el con­text no canviï.

Men­tres­tant les expres­si­ons radi­cals de les posi­ci­ons contràries al crei­xe­ment turístic han acon­se­guit la noto­ri­e­tat que bus­ca­ven i, sobre­tot, situar el debat en el pur mani­que­isme. Molta gent n’està farta, de supor­tar els efec­tes nocius de la mas­si­fi­cació, i no poden evi­tar una certa com­pli­ci­tat amb els que hi plan­ten cara, tot i que ho facin de forma que puguin con­si­de­rar ina­de­quada. Els debats de fons són neces­sa­ris, però el que reclama molta gent són mesu­res urgents que sig­ni­fi­quin una acció imme­di­ata i efec­tiva per solu­ci­o­nar els pro­ble­mes que tenim ara i aquí. I aquesta no és una rea­li­tat aco­tada a les grans capi­tals. El soroll, l’ús ina­de­quat de l’espai públic i les situ­a­ci­ons pro­vo­ca­des per la falta de civisme són cada vegada més habi­tu­als a la majo­ria de les nos­tres viles i pobles. Vivim envol­tats de lleis i de nor­ma­ti­ves i sovint tenim la sen­sació que s’apli­quen de forma selec­tiva, per actuar con­tra l’indi­vidu que les incom­pleix pun­tu­al­ment més que no per atu­rar o cor­re­gir les infrac­ci­ons rei­te­ra­des.

Cal man­te­nir viu el debat obert ara sobre l’oferta turística un cop aca­bada la tem­po­rada alta de l’estiu, però cal no obli­dar que el turisme és, com tan­tes altres coses, una mani­fes­tació ampli­fi­cada de les carac­terísti­ques que ens defi­nei­xen com a soci­e­tat i, per tant, com a indi­vi­dus. La sort i la desgràcia és que la solució i el pro­blema estan allà mateix.