Onzes

Matí de dilluns, Onze de Setem­bre del 2017. Com que no estic segur de tenir temps d’escriure aquest arti­cle un cop aca­bada la mani­fes­tació de Bar­ce­lona i no vull tam­poc donar més feina als cor­rec­tors i pro­duc­tors del diari, que a aque­lla hora ja en tin­dran prou, reme­moro els “meus” Onzes de Setem­bre, Vaig assis­tir al de Sant Boi, el 1976. No havia anat mai a Sant Boi abans. Després hi vaig tor­nar con­vi­dat per Fèlix Manito, que orga­nitza cada any per aques­tes dates el fes­ti­val Alta­veu de cançó. Quant de temps sense veure Fèlix Manito, fun­da­dor, amb Fer­ran Mas­ca­rell, de la revista en prin­cipi d’història L’Avenç, que cada mes espero amb il·lusió. No em vaig per­dre la del 1977 a Bar­ce­lona, la “del milió”. L’eslògan, “Lli­ber­tat, Amnis­tia i Esta­tut d’Auto­no­mia”. Mai abans havia fet una rei­vin­di­cació acom­pa­nyat de tanta gent. Tanta “majo­ria silen­ci­osa” hi havia a les cases quan érem qua­tre gats al car­rer? Les mani­fes­ta­ci­ons de Bar­ce­lona es van fer molt des­a­gra­da­bles a par­tir de l’any següent, i vaig optar per limi­tar-me a assis­tir a l’ofrena flo­ral que aquell dia a Mataró es feia, o es fa, al monu­ment a Rafael Casa­nova. Monu­ment: una pedrota amb una placa. Els assis­tents con­templàvem com els par­tits ana­ven pas­sant. Els més naci­o­na­lis­tes ho feien amb cara cir­cums­pecta. Els enfre­do­rits es veia que eren allà per com­promís i que pen­sa­ven: “Si al cap i a la fi Rafael Casa­nova es va morir al llit, al llit de Sant Boi.” Després es foto­gra­fi­a­ven tots junts: repre­sen­tava que era l’acte ins­ti­tu­ci­o­nal. Un any vaig deci­dir que hi ani­ria sol, un cop aca­bada la repre­sen­tació. Quan vaig arri­bar a casa vaig veure en directe l’atac a les Tor­res Bes­so­nes de Nova York. Era el 2001, i alguns comen­ta­ris­tes van vati­ci­nar, de moment amb raó, que aquell acte mar­ca­ria el segle XXI aca­bat d’estre­nar.

Vaig cele­brar els Onzes de Setem­bre suc­ces­sius en la inti­mi­tat de la llar fins que em vaig adhe­rir a totes les mani­fes­ta­ci­ons que a par­tir del 2010 s’han cele­brat a Bar­ce­lona. L’antic eslògan ha que­dat superat i ara es crida “inde­pendència”. La lògica, i no només les incom­pren­si­ons o agres­si­ons esta­tals, hi havia de con­duir. Unes mani­fes­ta­ci­ons que reme­mo­ren la inclusió forçosa de Cata­lu­nya a Espa­nya l’any 1714 tard o d’hora havien de recla­mar l’anul·lació del Decret de Nova Planta i els arti­cu­lats poste­ri­ors. Ens hem con­tin­gut molt, ens hem aga­fat rei­te­ra­da­ment a “l’Esta­tut d’Auto­no­mia” del 1976 i 1977, però al final de l’antiga pro­clama només queda “Lli­ber­tat”, si no és que les inten­ci­ons car­ceràries del govern espa­nyol no ens fan ree­di­tar l’“Amnis­tia”.

Alguns han dit que l’Onze de Setem­bre d’avui, sala d’espera moguda del referèndum del pri­mer d’octu­bre, Cata­lu­nya entrarà al segle XXI. A veure.