Mandarines

Quan es va sen­tir asfi­xiat per l’Espa­nya negra de les seves Meni­nas, Picasso va obrir el balcó de l’estudi i va pin­tar el mar i uns coloms. Jo obro el meu per par­lar de man­da­ri­nes. En Parra, l’home que em ven la fruita a plaça, em con­firma les sos­pi­tes: s’han aca­bat, han dei­xat d’exis­tir, les man­da­ri­nes de pell verda i gust àcid que havien estat pròpies d’aquest temps i que a mi em duien el sabor i el per­fum de la tar­dor. Es veu que els con­re­a­dors han arran­cat els arbres que les produïen i s’han deci­dit pels que ofe­rei­xen la man­da­rina dolça, la cle­men­tina, que té una sor­tida comer­cial més sos­tin­guda. No volen uns arbres de pro­ducció momentània i limi­tada. Les man­da­ri­nes ver­des feien com les peres de Sant Joan, que si et dis­treus o estàs una set­mana sense anar a la plaça ja han decli­nat i no se’n tro­ben. Supri­mi­ran també les peres de Sant Joan per optar per les peres segu­res i imper­tor­ba­bles de tot l’any? Les cle­men­ti­nes que en Parra m’ofe­reix diria que han estat objecte d’alguna mani­pu­lació en ori­gen perquè trobo que tiren al gust de la taronja. Naran­jas de la China, es diu o es deia per denun­ciar un engany. Les man­da­ri­nes, que també tenen nom d’evo­cació xinesa, han esde­vin­gut naran­jas de la China.

Si les man­da­ri­nes àcides o les cle­men­ti­nes alte­ra­des fos­sin con­su­mi­des pels gur­mets o ser­vi­des pels res­tau­rants de dis­seny ara mateix s’ini­ci­a­ria una cam­pa­nya que les recla­ma­ria. Però els gur­mets no tas­ten la fruita fresca ni els res­tau­rants, de dis­seny o no, en ser­vei­xen –els res­tau­rants de menú de mig­dia no sur­ten del meló dis­gus­tat–, i els que dinem a casa sense fer soroll ni capa­ci­tat d’influència ens hem de con­for­mar amb les manu­fac­tu­res domi­na­des pel mer­cat, i qui diu el mer­cat diu la plaça.

La meva jove, que és argen­tina i fa uns anys que viu aquí, em diu que el setem­bre és, de tots els mesos, el que s’assem­bla més al setem­bre del seu país: les matei­xes plu­ges, l’alter­nança de calor i fred, de núvols i cel clar... Només que aquí el setem­bre anun­cia la tar­dor i a l’hemis­feri sud, l’estiu. “Pri­ma­vera d’hivern, pri­ma­vera d’estiu, i tot és pri­ma­vera.” Quin gran poeta, Sal­vat-Papas­seit. Aquí anem cap a les taron­ges i les cas­ta­nyes i allí, cap a les fru­ti­llas (madui­xes) i els duraz­nos (préssecs). Puc fixar l’època de l’any en què el meu avi “pirata” va arri­bar per pri­mer cop a Bue­nos Aires perquè en unes ano­ta­ci­ons fetes molt poste­ri­or­ment parla de l’efecte que li van fer els camps de duraz­nos.

Abans els peri­o­dis­tes parlàvem de man­da­ri­nes i pira­tes perquè la cen­sura política no per­me­tia altres expan­si­ons. Tal com va la repressió exer­cida con­tra el “procés” pot­ser hi hau­rem de tor­nar, però la meva redacció d’avui obe­eix, de moment, a la pres­cripció de sor­tir de l’aire into­xi­cat i agre.