Caps buits

Si el pre­si­dent ame­ricà Donald Trump s’hagués mani­fes­tat en con­tra del referèndum o de la inde­pendència de Cata­lu­nya, hauríem dit que un per­so­natge tan des­pres­ti­giat i atra­bi­li­ari no era fia­ble. Si, en canvi, s’hi hagués mos­trat clara­ment a favor, els nos­tres adver­sa­ris polítics, judi­ci­als, poli­ci­als i periodístics ens hau­rien tirat en cara la nos­tra sob­tada admi­ració pel man­da­tari xenòfob i dese­qui­li­bra­dor del món, i nosal­tres, que som uns purs, en la inti­mi­tat de la llar hauríem hagut de reconèixer que tenien raó. Millor que Trump hagi par­lat com va par­lar. Les seves parau­les entre clares i ambigües ens van a favor sense haver-nos-hi d’adhe­rir del tot, a la vegada que dei­xen el pre­si­dent Rajoy que el visi­tava a la Casa Blanca i la seva diplomàcia com un drap brut arros­se­gat per terra, cosa que ens dona una gran satis­facció, també de caràcter mòrbid. Tants insults, agres­si­ons i humi­li­a­ci­ons... Ni per un moment Trump es va mani­fes­tar con­trari al referèndum que el govern espa­nyol i els seus còmpli­ces miren d’evi­tar fins i tot amb un desem­bar­ca­ment armat camu­flat de dibui­xos ani­mats. Trump va fer, si de cas, una invi­tació a votar “no” perquè, per a ell, seria millor una Espa­nya unida. No ha de tro­bar avan­tat­josa “la uni­tat” un pre­si­dent dels Estats Units? I també: no ha d’estar a favor de votar, si al seu país tan­tes coses es reso­len votant ja des dels temps d’El nai­xe­ment d’una nació? Trump vota­ria no, però vota­ria. El que no li cap al cap, per molt que el tin­gui a can sei­xanta, és que no es pugui votar. Diu que suposa, i suposa bé, que una majo­ria s’opo­sarà a la pro­hi­bició del pre­si­dent del govern que l’estava visi­tant. Diu­menge en tindrà la con­fir­mació.

Men­tres­tant Europa, que és d’on els Estats Units van pren­dre apunts del sis­tema democràtic, segueix sense reac­ci­o­nar. “Un afer intern”, diuen, com si “un afer intern” no ho fos de tota la Unió i no només de l’estat con­cer­nit. Com més pro­xi­mi­tat, més incom­prensió o més indi­ferència. O més agres­si­vi­tat, com demos­tra cada dia l’estat del qual encara for­mem part i con­tribuïm a man­te­nir-se. “A por ellos”, cri­den als pobles d’on sur­ten for­ces poli­ci­als cap a Cata­lu­nya.

Cap més pro­xi­mi­tat que la d’un veí meu. Tants anys actiu mili­tant soci­a­lista, tan cata­la­nista de sem­pre, i ara, a còpia de cons­ti­tu­ci­o­na­lista i lega­lista, observa amb una satis­facció que no gosa mani­fes­tar del tot però que se li veu d’una hora lluny les mani­o­bres de l’Estat i del PP per fer fra­cas­sar el referèndum i dete­nir gent. Se m’acosta amb un som­riure fari­saic, entor­to­lli­gant-se les mans, la punta del nas humida. “Què us esperàveu? Que no reac­ci­o­na­rien al camí sense sor­tida on l’inde­pen­den­tisme ens ha conduït?” Cap buit, que no t’ado­nes que “a por ellos” també va per tu?