Astorats. Confiats

La decla­ració del pre­si­dent ha dei­xat asto­rat més d’un. Com va dir Iceta des del faris­tol, calia tor­nar a escol­tar-la per enten­dre, ja no el seu abast, sinó el seu con­tin­gut. He de dir que vaig haver d’espe­rar a sen­tir en Coro­mi­nas, en nom de Junts pel Sí, per veure com calia inter­pre­tar-la. Es trac­tava d’un reclam pietós, d’un acte de fe, en el qual el pre­si­dent dema­nava una carta blanca i sol·lici­tava que confiéssim en ell.

És aquesta una decla­ració d’inde­pendència no pro­nun­ci­ada, que es vol a prova d’acti­va­ci­ons imme­di­a­tes del 155, que amaga el fet però anun­cia l’efecte. Un gest sor­pre­nent cap a una audiència des­co­ne­guda i difusa. Un reclam que anun­cia una supo­sada inter­me­di­ació inter­na­ci­o­nal però que, com és sabut, no evita la repressió ja anun­ci­ada: l’avanç de l’armada dis­ci­pli­nada for­mada per judi­ca­tura, exe­cu­tiu, poders econòmics i mit­jans de comu­ni­cació. Tre­ba­lla­dors infa­ti­ga­bles capaços de reduir a miques el poc auto­go­vern que ens que­dava. No fos cas. En l’entre­temps, el xan­tatge econòmic seguirà, la pressió judi­cial, la inha­bi­li­tació de càrrecs públics, el posi­ti­visme jurídic ale­many i el dura lex sed lex. En som cons­ci­ents.

El Pre­si­dent Puig­de­mont sem­bla haver fet un balanç con­ser­va­dor de les pròpies for­ces per tal de gua­nyar temps. Temps per per­me­tre que agents inter­na­ci­o­nals s’acos­tin; temps per tal que el govern espa­nyol cometi un nou error; temps per tal que l’exhaust bàndol sobi­ra­nista recu­peri una mica l’alè després de tanta amenaça, tant dis­curs de la por i tanta violència neo­fei­xista des­fer­mada i per­mesa. Temps recla­mat sobre­tot als votants sobi­ra­nis­tes que li han fet cos­tat fins al moment i que té per acom­pa­nya­ment una pro­posta de decla­ració que sig­nen els dipu­tats però no el govern.

El Pre­si­dent ha deci­dit també dei­xar de cos­tat aquells que veien en la decla­ració d’inde­pendència l’única via per tal de man­te­nir l’atenció de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal i espe­ra­ven situar el tor­ce­braç a l’Estat en una cru­enta pro­testa, mar­cada per mani­fes­ta­ci­ons, des­a­fecció i deso­bediència. En aquest joc d’escacs pas­sem d’una par­tida ràpida a una de més lenta. En la cursa per la sobi­ra­nia, el pre­si­dent s’ha aliat amb els mode­rats, amb els Comuns, amb la gent d’ordre i amb les veus euro­pees que, per no dir-te que desis­tei­xis, bran­den sigil·losa­ment un diàleg de con­torns des­co­ne­guts.

Així doncs, només ens queda vin­clar el cap davant d’aquest nou acte de fe. Si ho va fer la CUP en seu par­la­mentària bé ho pot fer el movi­ment trans­ver­sal que ha omplert pla­ces i car­rers. Un acte de fe cap a un pre­si­dent que no té altra missió que la de com­plir el man­dat elec­to­ral, la llei cata­lana i no dei­xar enrere l’estol de suports reco­llits fins al moment. Un sol poble. En un joc tan desi­gual, on el que ens hi juguem és el des­ba­lles­ta­ment de les nos­tres lli­ber­tats i ins­ti­tu­ci­ons, no queda altra sor­tida que con­fiar-hi, ser­rar les dents i situar-nos dar­rere el nos­tre govern.