Codonys de Saidí

Una amiga que ha pas­sat per Saidí em porta un parell de codonys collits de l’arbre. No és una recol·lec­tora fur­tiva: l’arbre és pro­pi­e­tat d’uns cone­guts seus. Saidí, al Baix Cinca: el poble de Joa­quim Ibarz, un dels res­pon­sa­bles de la meva vocació periodística, quan el lle­gia al Tele/eXprés al sor­tir, al ves­pre, pri­mer de l’escola i després de la uni­ver­si­tat. Quan vaig fer el ser­vei m’hi vaig subs­criure per seguir-lo lle­gint cada dia. Ho feia també al ves­pre, aca­bada la ins­trucció. Hi havia dies que no arri­bava i d’altres que ho feia amb alguna pàgina arren­cada. Parlo de l’any 1974. Vaig conèixer per­so­nal­ment Ibarz a Mon­ter­rey de Mèxic, país on La Van­guar­dia el tenia de cor­res­pon­sal. Mon­ter­rey aspi­rava a orga­nit­zar la segona edició del Fòrum de les Cul­tu­res que Bar­ce­lona s’havia inven­tat i un grup de peri­o­dis­tes vam ser con­vi­dats a obser­var-ne els pre­pa­ra­tius. Era una home gros, simpàtic, sol­ter, d’ull molt viu per cap­tar la notícia. Era més gran que jo, però el dia que ens aco­miadàvem em va cedir la paraula per mos­trar l’agraïment a les auto­ri­tats en nom del grup. Més tard va emma­lal­tir i va anar a morir a Saidí. El poble, també, de Fran­cesc Serés, arti­cu­lista com­ba­tiu i escrip­tor de fron­tera ara esta­blert a Olot. Del secà de la Franja a la Fageda d’en Jordà. Els de Saidí que conec escri­uen, són cata­la­nis­tes i bellu­guets i cul­ti­ven els con­tras­tos.

Els codonys pre­sen­ten la imatge que se n’espera: gros­sos, tibats, bonye­guts i d’aquell color que no sap si tirar cap al verd o cap al groc. Com que no es poden con­su­mir a la valenta i no en sé extraure con­fi­tura, des­ti­nació final d’aquesta fruita, situo les dues peces sobre la taula del men­ja­dor i així decoro la casa de tar­dor.

Ahir era la Mare de Déu del Pilar. Abans hi havia mol­tes més dones que no pas ara que es deien Pilar o Pili i que feien el sant aquest dia. Abans, també, els sants se cele­bra­ven molt. Els agra­ci­ats amb el nom del dia arri­ba­ven a fer recep­ci­ons a casa seva. Cada 12 d’octu­bre, els meus pares se sen­tien obli­gats a anar a feli­ci­tar una Pili, una senyora gran, monu­men­tal i pin­tada com un cromo que no hau­ria accep­tat un des­deny. Jo anava al cine i, en aca­bat, em diri­gia a la casa de la senyora a res­ca­tar els pares i a fer els honors a la mes­tressa, que tam­poc m’hau­ria per­do­nat un desaire. Una copeta de xam­pany Lumen dolç, unes pas­tes, i cap a casa. Feia més fred. Avui vaig amb mànigues de camisa i lla­vors cir­culàvem més abri­gats pels car­rers ante­ri­ors al canvi d’hora i a la il·lumi­nació uni­ver­sal de les ciu­tats. S’ha de donar la raó als ana­lis­tes del canvi climàtic. Pateixo pels codonys: que amb tanta calor no se m’esto­vin, es facin ells matei­xos con­fi­tura i no em ser­vei­xin de ben­vin­guda a una estació cada any més ine­xis­tent.