“Escolta, món...”

“Només exis­teix el que surt a la tele­visió”, vati­ci­nava el peri­o­dista Jesús Her­mida poc després d’haver retransmès en directe que l’home havia arri­bat a la Lluna. Així és. En els dar­rers dies i gràcies a la tele­visió i els mit­jans de comu­ni­cació mun­di­als molts ciu­ta­dans d’arreu del món s’han assa­ben­tat que Cata­lu­nya exis­teix. L’“Escolta, Espa­nya” de Joan Mara­gall de finals del segle dinou ha esde­vin­gut en el segle vint-i-un “Escolta, món, la veu d’un fill que et parla en llen­gua –no cas­te­llana–...” Els precs de Joan Mara­gall van ser poc escol­tats. Ara caldrà veure qui escolta i com escolta. Queda clar que avui més que mai el món ens mira; sí, però amb bons ulls? Crec que hi ha una gran expec­tació. La dita diu que, encara que mala­ment, és millor que ens mirin que no pas que ens igno­rin. Sem­pre Cata­lu­nya s’ha vol­gut fer escol­tar. “I am a Cata­lan.” És la frase ini­cial i que millor iden­ti­fica el dis­curs que Pau Casals va pro­nun­ciar a les Naci­ons Uni­des per expli­car que existíem.

Car­les Puig­de­mont ha acon­se­guit amb la decla­ració política que el món ens miri. Política­ment, mai cap pre­si­dent havia acon­se­guit uns nivells tan alts d’impacte mediàtic. Cul­tu­ral­ment, espor­ti­va­ment i fins i tot soci­al­ment, el país, i sobre­tot Bar­ce­lona, és cone­gut. Però política­ment la con­fusió és total. Difícil era expli­car al món “Què és Cata­lu­nya?” S’hi han abo­cat diners amb “ambai­xa­des”, pro­mo­ci­ons, etcètera. La pro­moció del dia 10 d’octu­bre no té preu. Ha que­dat clar arreu del món que una part de la població de Cata­lu­nya –no tota– vol la inde­pendència cata­lana i l’altra vol que­dar com estem. Aquest fet sig­ni­fica un pro­blema polític per a les auto­ri­tats espa­nyo­les i euro­pees. Que el pro­blema s’hagi visu­a­lit­zat arreu del mon és molt bo. No té preu. Lla­vors, vin­dran les inter­pre­ta­ci­ons i les opi­ni­ons lliu­res. De si convé o no convé. El “pro­blema català” ha que­dat escam­pat i s’ha reco­ne­gut que exis­teix. El fet faci­li­tarà que tot ple­gat sigui més fàcil d’abor­dar perquè no hi ha pit­jor cec que aquell que no vol veure.