Braç a braç

Hi ha una majo­ria àmplia a Espa­nya que no creu ni entén la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat del seu estat i una mino­ria domi­nant dis­po­sada a eli­mi­nar-la cai­gui qui cai­gui o el que cai­gui. També hi ha una majo­ria àmplia a Cata­lu­nya que vol exer­cir la seva sobi­ra­nia, deci­dint com es rela­ci­ona amb Espa­nya i la resta del món, i hi ha una mino­ria domi­nant que ha ini­ciat el camí per sepa­rar-se d’aquesta Espa­nya. Són dues rea­li­tats polítiques que con­vi­uen mala­ment. Una es vol expres­sar amb vots i l’altra pre­fe­reix expres­sar-se amb repressió. El camí és un pedre­gar i és difícil tran­si­tar-lo sense ensurts. Per tot això avui som on som; per això fa dies, set­ma­nes, mesos que estem en un Dra­gon Khan polític i emo­ci­o­nal; per això tanta agi­tació, incer­tesa, i per això la república pro­cla­mada ahir al Par­la­ment ha nas­cut amb il·lusió i ame­na­ces a parts iguals. La des­con­nexió men­tal i emo­ci­o­nal de molts cata­lans res­pecte d’Espa­nya, les mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves, el 9-N, la majo­ria inde­pen­den­tista al Par­la­ment, el referèndum de l’1-O, són una rea­li­tat incon­tes­ta­ble. Fets que ens han conduït a on som avui, al llarg d’un procés del car­rer i de la política; trans­ver­sal i plu­ral, al car­rer i a la política; amb dub­tes, velo­ci­tats dife­rents i dis­crepàncies, al car­rer i a la política. Sense herois, ni traïdors, ni valents, ni venuts, ni somi­a­trui­tes. Només cata­lans que com­par­tei­xen el somni, l’objec­tiu de fer de la República cata­lana, una rea­li­tat útil per als cata­lans, per a la seva pros­pe­ri­tat, per a la seva cul­tura, per a la seva plu­ra­li­tat, per a la llen­gua cata­lana, per a les seves ins­ti­tu­ci­ons, la seva escola, la seva soli­da­ri­tat, la seva història, la seva cohesió social, la justícia i la democràcia... Tots hi han de ser, avui, demà, d’aquí a deu mesos o d’aquí a vint anys, per pro­cla­mar el nou país, per cons­truir-lo tots ple­gats o, en el pit­jor dels casos, per defen­sar braç a braç tot allò de bo que té i que tants cops han inten­tat anor­rear, si no liqui­dar. A ningú se li escapa que ho tor­na­rem a veure aviat. La rea­li­tat espa­nyola, amb DI o sense DI, passa per inten­tar-ho de nou. Aquest cop és a través de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució, inter­venció sine die de la vida cata­lana, foc a dis­creció. Calia coratge per arri­bar fins aquí i en caldrà per seguir enda­vant.