El país del temps perdut

Segons dades de l'última enquesta de població activa, a Espa­nya hi ha més de mig milió d'indi­vi­dus entre els 20 i els 29 anys que no estu­dien ni tre­ba­llen ni bus­quen feina. És qüestió de tenir mol­tes pen­ques i una família que paga les des­pe­ses amb paciència digna de causa més noble, però com a feno­men social és ter­ri­ble. Tant, que una tele­visió amiga del govern ja hi ha tro­bat matèria per fer una altra des­fi­lada de gan­duls, el gènere d'entre­te­ni­ment que tri­omfa avui dia. El feno­men no és exclu­si­va­ment espa­nyol. A Itàlia, que és un país molt més seriós, un minis­tre ja ha dema­nat que es pugui per llei fer fora els fills de casa a par­tir dels 18 anys. Res de més lògic que tor­nar a vin­cu­lar la majo­ria d'edat a la inde­pendència econòmica.

Quin negoci està fent aquesta soci­e­tat amb la gene­ració següent? La pro­lon­gació dels estu­dis amb resul­tats nuls en l'àmbit del conei­xe­ment, a càrrec de l'Estat, i la manu­tenció inde­fi­nida a fons per­dut, a càrrec del sou i de les pen­si­ons dels pro­ge­ni­tors, està cre­ant una legió de paràsits. I què pas­sarà quan aques­tes ciga­les, que a diferència de la de la faula no saben ni can­tar, no tro­bin cap for­miga en qui recol­zar-se? Ja se sap que aquí ningú no té mai la culpa de res, però comença a ser hora de pen­sar quan i per què vam per­dre el món de vista. Sobre­tot, és impor­tant tenir ofici, deien els avis. L'impor­tant és un procés d'adqui­sició d'estratègies de for­mació contínua i plu­ri­dis­ci­plinària en un con­text soci­al­ment inclu­siu, o alguna xim­ple­ria per l'estil, diuen els buròcra­tes d'ara, i el resul­tat està a la vista. Men­tre encara estem dis­cu­tint si ens convé immi­gració, aviat hau­rem de començar a ins­pi­rar en els més empre­ne­dors dels nos­tres fills la idea d'emi­grar.