El marc irreparable

La pre­o­cu­pació mediàtica per l'avenç públic de l'inde­pen­den­tisme és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la des­pre­o­cu­pació per garan­tir un marc de dis­cussió de les idees polítiques que sigui equi­ta­tiu. El cas és que en referència a l'espa­nyo­lisme es pot uti­lit­zar aquell símil fut­bolístic i dir que «gua­nya sense ni tan sols bai­xar de l'autobús». L'èxit de l'espa­nyo­lisme és tan acla­pa­ra­dor, que gua­nya per defecte, fins i tot de manera invi­si­bi­lit­zada, confós entre els res­sorts mecànics pro­mo­guts pel poder hegemònic o fos­si­lit­zat en els clixés del sub­cons­ci­ent col·lec­tiu.

A l'inde­pen­den­tisme se l'acusa de «no tenir pro­grama» o de «no pre­sen­tar un model social». Aquesta és, entre d'altres, la línia del peri­o­dista Josep Cuní. Fent ús de la còmoda i fres­sada màscara d'un supo­sat amic anònim, el peri­o­dista d'Els matins de TV3 publi­cava un arti­cle al 3cat24.cat en què aquest supo­sat amic anònim, inde­pen­den­tista i per­plex, tot i que pot­ser més per­plex que inde­pen­den­tista, li con­fes­sava «que entrar al Par­la­ment és una cosa força més seri­osa [sic], que ha d'anar acom­pa­nyada d'un pro­grama on hi hagi espai per a la sani­tat i les infra­es­truc­tu­res, l'edu­cació i l'eco­no­mia, el benes­tar i tot el que en penja». A mi ja em sem­bla bé, que Cuní i el peri­o­disme en gene­ral posin a prova el cos ideològic de l'inde­pen­den­tisme. Però compte: de l'inde­pen­den­tisme i de tots els altres movi­ments polítics. El prin­cipi de fal­sació és útil a qual­se­vol for­mació que actuï democràtica­ment. El que ja no sem­bla tan afi­nat és pro­pa­gar la imatge que l'inde­pen­den­tisme forma part de les vísce­res de la política, que té una volun­tat irre­dempta de con­fron­tació, o que és reflex d'una mino­ria d'edat men­tal de la ciu­ta­da­nia. I no és afi­nat perquè no és equi­ta­tiu. Resulta que l'inde­pen­den­tisme «no té pro­grama» o és sos­pitós de tenir avals hete­ro­ge­nis: des dels neo­li­be­rals fins a gru­pus­cles comu­nis­tes. D'acord, apro­fun­dim en aquesta explo­ració. Però caldrà molta pul­cri­tud i rigor moral. I con­tras­tar els supo­sats buits pro­gramàtics i la trans­ver­sa­li­tat social de l'inde­pen­den­tisme amb els de l'uni­o­nisme. ¿Per què a una facció ideològica se li hau­ria d'exi­gir allò que no s'exi­geix a l'altra? Pos­si­ble res­posta: per peresa. La mateixa peresa que fa que Cuní apos­trofi un cata­la­nista ros­se­llonès tot pre­gun­tant-li inqui­si­ti­va­ment si és inde­pen­den­tista. La peresa que fa que Cuní no for­muli aquesta mateixa pre­gunta a qual­se­vol uni­o­nista de la Cata­lu­nya del sud. Hau­ria des­co­bert qui­nes sime­tries tan cla­va­des hi ha entre un inde­pen­den­tista català i un d'espa­nyol.