Monopoli de la violència

La reso­lució judi­cial per man­te­nir a la presó el vice­pre­si­dent Oriol Jun­que­ras té més de tècnica literària que jurídica. Quan els fets i la rea­li­tat no ser­vei­xen per expres­sar allò que volem dir al món, recor­rem a la ficció. Que un escrip­tor fan­ta­si­egi amb el que un per­so­natge con­cret anava a fer si mai li ho hagues­sin dei­xat fer, que li ende­vini moti­va­ci­ons inter­nes dife­rents de les mos­tra­des, o que li atri­bu­eixi la violència ali­ena en una trans­lació de cul­pa­bi­li­tats digna de Ham­let, és segu­ra­ment el que toca. Però que ho faci un dels orga­nis­mes de l’apa­rell que té el mono­poli de la violència a l’Estat espa­nyol és sen­zi­lla­ment ter­rorífic.

El filòsof Max Weber és qui a prin­ci­pis del segle XX es va inven­tar el con­cepte de mono­poli de la violència, per defi­nir la manera en què una comu­ni­tat deter­mi­nada es posa d’acord per exer­cir de manera exclu­siva la violència al seu ter­ri­tori, per tal de garan­tir que una única auto­ri­tat eviti el caos i les agres­si­ons entre els indi­vi­dus. Això vin­dria a ser un estat modern, segons Weber, que ima­gi­nava que perquè aquest mono­poli de la violència fos legítim, l’estat l’havia d’exer­cir de forma benèvola i en cap cas contrària als ciu­ta­dans.

Des del mes de setem­bre fins avui hem hagut de supor­tar molta violència a Cata­lu­nya. Alguns han sofert cops de porra, d’altres cita­ci­ons i ame­na­ces judi­ci­als, i, en els pit­jors casos, pri­vació de lli­ber­tat i exili. I la violència s’ha con­ti­nuat exer­cint només des d’una sola banda, no pas des de la cata­lana, que jus­ta­ment va dei­xar la decla­ració de la República sense efec­tes pràctics per la renúncia explícita i mili­tant a exer­cir-la, ni tan sols com a defensa. Hi ha qui diu que un 48% de la soci­e­tat cata­lana no pot impo­sar un estat propi (és a dir, un orga­nisme que entre d’altres coses exer­ci­ria aquest mono­poli de la violència al ter­ri­tori) al con­junt de la població. Però, en canvi, hem de supor­tar men­tres­tant com jut­ges, fis­cals, poli­cies i mili­tars la man­te­nen, a nivell físic o d’amenaça, amb tan sols el suport del 40% de la població. O ni això: em pre­gunto jo quants votants del PSC, o fins i tot de Cs i del PP, aplau­dei­xen els cops de porra, els empre­so­na­ments amb argu­ments de ficció i aquest exer­cici arbi­trari del mono­poli de la violència con­tra els seus conveïns, en defensa d’un model de l’Estat que una majo­ria de cata­lans fa temps que no volen.