Vexacions i puritanisme

La polèmica ve de França. De fet, és l’únic lloc des del qual podia pro­ve­nir. Davant la cam­pa­nya #MeToo, de denúncies de les acti­tuds mas­clis­tes en el món de l’espec­ta­cle i, per extensió, en qual­se­vol àmbit labo­ral, algu­nes dones fran­ce­ses, entre les quals, Cat­he­rine Deneuve, el ros­tre més emblemàtic, han llançat una pro­clama en la qual es diu que la pro­li­fe­ració d’acu­sa­ci­ons con­tra els homes que s’han exce­dit des de posi­ci­ons de poder en rea­li­tat amaga una rèplica con­ser­va­dora con­tra la lli­ber­tat sexual. França, així, recu­pera el lide­ratge de l’elogi de la seducció, almenys de la manera con­ven­ci­o­nal, com l’ente­nen Deneuve i les seves com­pa­nyes. El text que han publi­cat aquesta set­mana té una vir­tut i, com a mínim, un defecte. El defecte és que ten­deix a bana­lit­zar el gruix del que cri­tica #MeToo, és a dir, els exces­sos mas­cu­lins en situ­a­ci­ons de pri­vi­legi. Opo­sar seducció a puri­ta­nisme és una fal·làcia, perquè el movi­ment con­tra els abu­sos es basa jus­ta­ment en la manca d’equi­li­bri. La seducció és opressió si no es desen­vo­lupa en uns paràmetres d’igual­tat, i el joc deixa de ser-ho (i esdevé mani­pu­lació i domini) quan una part –la mas­cu­lina– intervé amb la per­cepció íntima d’impu­ni­tat i pre­potència. Quan una dona con­fessa que ha hagut de callar en un sopar perquè un home li tocava el genoll (i ho ha fet perquè les cir­cumstàncies li impe­dien de denun­ciar l’excés no tole­rat) no estem par­lant de “la lli­ber­tat d’impor­tu­nar dels homes” sinó d’un atac into­le­ra­ble del mas­cle.

La vir­tut del mani­fest de Deneuve i com­pa­nyia és que, errant el tret en tota la resta, car­rega con­tra “els ene­mics de la lli­ber­tat sexual” i denun­cia els atemp­tats dels extre­mis­tes con­tra les obres d’Egon Schi­ele o Balt­hus. La tendència de la soci­e­tat és la d’abai­xar el llistó quant a l’ampli­tud de la repre­sen­tació artística, que hau­ria de ser (segons sec­tors cada dia més bel·lige­rants) ajus­tada a unes deter­mi­na­des regles de mora­li­tat. Això és malau­ra­da­ment cert, però no es pot dir, em sem­bla, que llui­tar con­tra la vexació sig­ni­fi­qui empa­rar el puri­ta­nisme.