Nova legislatura

En l’estra­nya i greu cir­cumstància política que estem vivint la set­mana pas­sada ens va apor­tar dos epi­so­dis sin­gu­lars i sig­ni­fi­ca­tius de l’estat d’exci­tació d’alguns sec­tors de la soci­e­tat cata­lana.

En pri­mer lloc em vull refe­rir al sin­gu­lar intent de lin­xar l’excon­se­ller Santi Vila pel fet d’haver accep­tat una feina en el sec­tor pri­vat. No sé, amb fran­quesa, si és la feina més apro­pi­ada per les con­di­ci­ons intel·lec­tu­als de Santi Vila; si sé però que de qual­se­vol feina i de qual­se­vol cosa quan ens domina la intran­sigència en diem por­tes giratòries. La veri­tat és que és pro­ba­ble que en aquest cas hagi pesat molt més l’amis­tat que la política.

L’altre tema que ha de ser objecte de la nos­tra atenció són les reac­ci­ons que s’han produït arran del dis­curs del nou pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya, el dipu­tat per ERC Roger Tor­rent. Un dis­curs de to, forma i con­tin­gut vol­gu­da­ment ins­ti­tu­ci­o­nal; abo­cat a inten­tar res­ti­tuir la dig­ni­tat de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i a demos­trar que la pre­sidència del Par­la­ment s’ha d’exer­cir amb ober­tura i sen­tit de l’equa­ni­mi­tat i amb volun­tat de res­pec­tar el plu­ra­lisme sor­git de les elec­ci­ons del pas­sat 21 de desem­bre.

Per a alguns aquest dis­curs va ser tou, tebi i una con­cessió a l’auto­no­misme, un retrocés en defi­ni­tiva. Per a uns altres, gens dis­po­sats a fer cap mena de con­cessió, va ser un dis­curs total­ment entre­gat al sobi­ra­nisme, i final­ment molts obser­va­dors hi van saber tro­bar el punt de pon­de­ració i equi­li­bri que la situ­ació recla­mava.

Per a Roger Tor­rent, però, el repte serà admi­nis­trar amb el mateix espe­rit la inves­ti­dura del can­di­dat a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. En menys de quinze dies la rea­li­tat pas­sarà per la lupa les bones inten­ci­ons del pre­si­dent del Par­la­ment.