Cor i ànima dels bancs

La caixa on tenia uns diners va ser fago­ci­tada per un banc que no m’agrada gens, i ahir em vaig deci­dir a anar-hi a can­cel·lar el compte. Pel camí vaig acu­mu­lar mal humor pre­ven­tiu pen­sant que em farien fer mil papers, que em sol·lici­ta­rien docu­men­tació que no por­tava, que se’m que­da­rien una comissió... Vaig entrar a l’esta­bli­ment, i una màquina em va expe­dir un número d’espera, com fan algu­nes ofi­ci­nes de cor­reus o algu­nes comis­sa­ries de poli­cia quan hi vas perquè et tra­mi­tin el car­net d’iden­ti­tat o el pas­sa­port. Vaig espe­rar el torn en uns seients enca­rats a unes pan­ta­lles que a més d’indi­car els números que ana­ven tocant i de dis­tri­buir els cli­ents per tau­les ofe­rien notícies. Cap d’inqui­e­tant, cap referència al procés ni a la notícia del dia, que ja sabia de casa: el govern espa­nyol vol que els inde­pen­den­tis­tes pre­sos o a l’exili no siguin mai indul­tats, un cop se’ls hagi dic­tat la pre­vi­si­ble sentència. Notícies de fut­bol, reco­ma­na­ci­ons dietètiques, coses així. Un moment va aparèixer una frase de Gus­tave Flau­bert sobre la vir­tut de la paciència. Va ser un vist i no vist, i no la vaig poder rete­nir.

Em va tocar el torn. Cap difi­cul­tat, cap comissió, cap paper que hagués d’anar a bus­car a casa. Dues sig­na­tu­res, i demà o demà pas­sat els diners hau­ran estat des­plaçats al banc on els vull. Em vaig ofen­dre una mica. Entre poc i massa. Quan vaig néixer, la Caixa d’Estal­vis de Mataró em va obrir una lli­breta amb 25 pes­se­tes. N’obria lla­vors a tots els nadons de la ciu­tat. Quan vaig ser major d’edat la vaig fer ser­vir per intro­duir-hi els estal­vis i fer-la recep­tora de la nòmina. Un dia vaig deci­dir donar-la de baixa. M’havia pen­sat que l’empleat de la fines­treta s’hi resis­ti­ria, que ani­ria a aler­tar el direc­tor, que m’intro­dui­rien en un des­patx per dema­nar-me que m’ho repensés: una lli­breta tan històrica, un cli­ent tan bo... Em vaig ado­nar aquell dia que era un cli­ent irre­lle­vant, un exacte pelat, perquè la lli­breta va ser clau­su­rada a la pri­mera i amb la mateixa falta de cerimònia que ahir. Quants diners s’han de tenir al banc perquè l’emple­ada de la taula s’alarmi i el direc­tor actuï? S’ha de dir que el banc on he obert el nou compte tam­poc m’ha rebut amb una capsa de bom­bons ni ha cele­brat el salt que he fet a la com­petència. Dues sig­na­tu­res, i passi-ho bé.

El pre­si­dent del Banc de Saba­dell ha dit que el cor se li va estri­par quan, per efec­tes del procés, va tras­lla­dar la seu fora de Cata­lu­nya. Afirma que aquest cor sag­nant el tindrà sem­pre a Saba­dell. Cai­xa­Bank, que va fer el mateix movi­ment fugi­tiu, parla de l’“ànima de La Caixa”. Cor, ànima... La trans­mi­gració de les ànimes, i nosal­tres a la sala d’espera amb un número a la mà i cul­ti­vant la paciència de Flau­bert.