Carnaval a Vilanova

Tinc les saba­tes amb les soles en remull i la car­ros­se­ria del cotxe tota enfi­tada i engan­xosa. És diu­menge al ves­pre i acabo d’arri­bar del car­na­val de Vila­nova i la Geltrú, que té en les guer­res de cara­mels l’atrac­tiu més visi­ble. Estesa de cara­mels per tots els car­rers, també els més allu­nyats del cen­tre, com si fos­sin les esto­res de flors del Cor­pus. El cotxe avança com si tre­pitgés palets de riu. Els papers de colors s’engan­xen a les saba­tes. L’aire impregna de pol­sim de sucre tot el que toca. Ja en tindrà prou, el cotxe, amb una ren­tada?

Final­ment el car­na­val de Vila­nova i la Geltrú, després d’haver-ne sen­tit par­lar tant. L’amic Bienve Moya, el que afirma que “cada dia és festa”, em guia. De bon matí han sor­tit les com­par­ses. Pare­lles de joves molt poc dis­fres­sa­des, res de màsca­res ni ves­tits ela­bo­rats, avan­cen seguint una ban­dera sense parar de ballar. Molts duen els pro­jec­tils en un moca­dor de fer far­cells. Sem­bla que tot­hom tin­gui una trom­peta a casa i que aquest dia hagin sor­tit totes. “És la nos­tra festa major.” “Que no és el cinc d’agost, Bienve? L’any pas­sat us vaig fer el pregó...” “La popu­lar és aquesta. Soci­a­litza. Con­voca tots els bar­ris. Els joves s’han de bus­car pare­lla. Si con­sultéssim les par­ti­des de nai­xe­ment dels vila­no­vins veuríem que una gran majo­ria són sagi­tari.” “Tu ets sagi­tari?” “Com la meva neta.” Vila­nova i Mataró estan uni­des per un ser­vei d’espi­o­natge. Durant anys ens hem copiat mútua­ment els actes de la festa major d’estiu. L’any pas­sat, Vila­nova va incor­po­rar la “Nit Boja”. Per què Mataró no ha imi­tat el car­na­val? El car­na­val de Mataró és trist, forçat, cele­brat per gent que en comp­tes d’ale­gre sem­bla com res­sen­tida. “S’hau­ria d’estu­diar la com­po­sició social, política, econòmica de la ciu­tat...” “Bienve, no em posis deu­res, que és festa.” Les dones van amb mantó de Manila. La meva àvia n’havia tin­gut un. Era per assis­tir a un car­na­val que no hem sabut recu­pe­rar?

M’han con­vo­cat al balcó de l’ajun­ta­ment. En períodes regu­lars les com­par­ses irrom­pen a la plaça al so d’una gran orques­tra. Les guer­res de cara­mels arri­ben al paro­xisme. Al balcó hi ha l’alcal­dessa, Neus Llo­ve­ras, Elsa Artadi, Edu­ard Pujol, Gabriel Rufián... Si el balcó caigués, el procés s’hau­ria aca­bat. També hi veig Sal­va­dor Illa, del PSC. Ara els de la plaça ballen un pas­do­ble, el més espa­nyol dels balls. Molts tre­uen unes pan­car­tes: “Lli­ber­tat pre­sos polítics”, “Inde­pendència”. Aquesta set­mana l’alcal­dessa ha de decla­rar al jut­jat. La por que “se la que­din”... Em diuen: “En les últi­mes elec­ci­ons, Ciu­ta­dans va tri­om­far a Vila­nova.” Com a Mataró. “Soci­a­lit­zació”, “con­vivència”, i d’aquí a nou mesos tots sagi­ta­ris. O la festa de la “lli­ber­tat”, que també és la de la “trans­gressió”, fa reus uns de “rebel·lió tumultuària”?