Sense retorn

“Perquè no espero tor­nar una altra vegada”/ “Perquè no ho espero”/ “Perquè no espero tor­nar.” Són els ver­sos amb els quals TS Eliot obra el seu majestuós poema Dime­cres de Cen­dra, de relec­tura tan esca­ient en aquests pri­mers dies de qua­resma, i que hau­rien de mar­car el pen­sa­ment de tots aquells polítics que, des del cata­la­nisme i després de tot el que ha pas­sat, encara es plan­te­gen tor­nar a par­ti­ci­par a la vida pública en una Cata­lu­nya autonòmica.

“Perquè no espero tor­nar”. Sem­bla men­tida que encara hi hagi veus com la de Joan Tardà (ERC) pel qual l’acció del nou govern ha de cen­trar-se a ampliar la base social i a tei­xir com­pli­ci­tats amb Cata­lu­nya en Comú o la de Marta Pas­cal, coor­di­na­dora gene­ral del PDe­CAT, que reclama la for­mació d’un govern esta­ble limi­tat a lega­li­tat vigent. Els temps en què la política cata­lana con­sis­tia a arren­car alguna com­petència i el ren­di­ment d’algun tri­but han aca­bat defi­ni­ti­va­ment.

“Perquè no espero tor­nar”. Cap temp­tació de repa­rar i millo­rar la situ­ació de Cata­lu­nya dins l’estat com les que sem­blen sug­ge­rir Tardà o Pas­cal pros­pe­rarà perquè les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les no estan dis­po­sa­des a obrir cap canal de nego­ci­ació. És més, com demos­tra la intenció de ful­mi­nar el model d’immersió lingüística a les esco­les insi­nu­ada pel govern del PP, la res­posta des de Madrid serà cada cop més agres­siva al caliu de la com­pe­tició deli­rant en la qual s’han embar­cat PP i Ciu­ta­dans per demos­trar qui és més con­tun­dent con­tra l’inde­pen­den­tisme i, de pas­sada, con­tra els con­sen­sos bàsics que es van cons­truir a Cata­lu­nya d’ençà de l’ano­me­nada tran­sició.

“Perquè no espero tor­nar” a Espa­nya volen la clau­di­cació total i l’apli­cació d’una versió con­tem­porània del Decret de Nova Planta si és que és pos­si­ble la per­se­cució d’un poble, de la seva llen­gua i de la seva cul­tura sense des­truir la democràcia i els drets fona­men­tals que per­me­ten la inte­gració a Europa. Aquest serà un capítol que tard a d’hora les auto­ri­tats de l’estat hau­ran d’afron­tar, però pot­ser per ales­ho­res ha estat el mateix pro­jecte euro­peu el que ha entrat en des­com­po­sició.

“Perquè no espero tor­nar”. Des de l’esquerra inde­pen­den­tista cata­lana és pos­si­ble que hi hagi l’intent d’apro­xi­mar-se al soci­a­lisme espa­nyol, si és que aquest intent no s’ha produït ja. Però la res­posta de l’opo­sició d’esquer­res a l’estat serà la mateixa que la de la dreta: blin­datge en defensa de la uni­tat de la nació espa­nyola entesa de la forma més inte­grista pos­si­ble. Res de des­cen­tra­lit­zació. Res de fede­ra­lisme. Res que sug­ge­reixi qual­se­vol mena de col·labo­ració amb els inde­pen­den­tis­tes cata­lans empes­tats. Com es pot enten­dre, altra­ment, que Pedro Sánchez renunciï a ser pre­si­dent del govern quan pot comp­tar amb una majo­ria de vots per ser-ho i abans pre­fe­reixi donar suport a la gover­na­bi­li­tat d’un PP devo­rat per la cor­rupció i artífex d’unes polítiques econòmiques i soci­als devas­ta­do­res? La fide­li­tat del PSOE al govern de Rajoy s’explica perquè el PSOE és un braç essen­cial en la defensa del règim de 1978, no cedi­ran perquè qual­se­vol acord amb el sobi­ra­nisme català amenaçaria el sis­tema de poder al qual la tran­sició va donar con­tinuïtat.

“Perquè no ho espero” Pot­ser en l’acti­tud de l’esquerra espa­nyola majo­ritària rau la prin­ci­pal diferència entre les con­vul­si­ons que ara vivim i les experiències ante­ri­ors que van abo­car l’estat a un canvi de règim. Heus aquí el senyal que veri­ta­ble­ment fa impos­si­ble el retorn: en els epi­so­dis de pro­cla­mació de la pri­mera i de la segona República espa­nyo­les, per exem­ple, el cata­la­nisme es va sumar a l’esquerra espa­nyola en una idea trans­for­ma­dora de l’estat. Ara aquesta esquerra defuig qual­se­vol com­pli­ci­tat i l’inde­pen­den­tisme no té altre camí que ser fidel al seu propòsit i avançar sol en una rea­li­tat de progrés que sols és pos­si­ble com a República Cata­lana encara que això sig­ni­fi­qui ento­mar un con­flicte cada cop més intens i una repressió sense parangó a l’Europa del segle XXI.

No sabem com es con­cre­tarà l’estruc­tura de govern català en aques­tes con­di­ci­ons però sí sabem que, com que “no espe­rem tor­nar”, no serà, ni ho ha de ser, el govern d’una comu­ni­tat autònoma de règim comú.