Tardà

A propòsit de les recents neva­des, tenia la temp­tació de par­lar de la neu, de la fas­ci­nació que exer­ceix entre els habi­tants de llocs on és excep­ci­o­nal, de l’emba­la­di­ment quan cau calla­da­ment, de com ens trans­porta al dia de la infan­tesa en què vam fer-ne un ninot, de com ens sem­bla més somi­ada que real, de com pot­ser ens agra­den més les pel·lícules on n’hi ha i així, doncs, del moment en què Carol Aird i The­rese Beli­vet miren el cel admi­rant les vol­ves amb el desig que siguin un bon auguri per al viatge que faran. Però, pro­pa­ga­des per les xar­xes soci­als, m’han arri­bat les crítiques ferot­ges a Joan Tardà per un arti­cle que ha publi­cat a El Periódico en què afirma la neces­si­tat d’acu­mu­lar for­ces i així, doncs, exposa idees per ampliar la majo­ria social favo­ra­ble a la República. Tardà, de fet, hi exposa (o més aviat diria que rei­tera) dues idees: una és que Cata­lu­nya és i ha de ser un sol poble en un marc de lli­ber­tats, progrés econòmic i justícia social; l’altra és que cal conèixer millor el camí per arri­bar-hi i amb qui tran­si­tar-hi. D’aquí, indica que el repu­bli­ca­nisme ha de con­ver­gir amb els comuns, que defen­sen un referèndum vin­cu­lant i jo hi afe­gi­ria que els valors repu­bli­cans, i fins obrir un diàleg amb el PSC amb el desig que aquest deixi d’abo­nar la invo­lució dels drets i de les lli­ber­tats. Trans­cric el que tot­hom ha pogut lle­gir perquè no entenc que de les seves con­si­de­ra­ci­ons es dedu­eixi que tre­ba­lla per a una hipotètica ree­dició del tri­par­tit i que, en con­seqüència, se l’acusi de “traïdor” a l’inde­pen­den­tisme. Puc enten­dre que es dis­cu­teixi la seva pro­posta i també que les feri­des de l’inde­pen­den­tisme cau­sa­des pel PSC són molt vives. Tan­ma­teix, un polític ha de bus­car solu­ci­ons polítiques. Tot con­flicte s’ha superat en el diàleg amb els “altres” i amb acords fins amb l’“enèmic”. Si no, hi ha la impo­sició per la força, que crec que ni la tenim ni la volem. El pro­blema, pre­ci­sa­ment, és que n’hi ha uns que impo­sen sense voler dia­lo­gar.