La cinta de córrer

L’altre dia, un que surt a córrer una mit­jana de vint quilòmetres dos cops per set­mana se’m quei­xava que havia que­dat cla­vat de l’esquena. “No ho entenc”, mur­mu­rava pal­pant-se la ronyo­nada. La veri­tat és que jo tam­poc: com es poden córrer vint quilòmetres d’una tirada, només perquè sí, sense tenir pressa ni neces­si­tat d’arri­bar a cap lloc? Per la salut, pel pai­satge, per “la pau inte­rior”, diuen els que hi ente­nen. Per rega­lar-te una hora de sole­dat, hi afe­gei­xen uns altres en to cons­pi­ra­tiu, encara que siguin incapaços de posar-se en marxa si no és amb l’Ipod enge­gat. Excepte pels auri­cu­lars, que em fan nosa, jo havia estat una mica com aquesta gent. Dic “una mica” perquè ten­deixo a la mode­ració i la por, i mai no vaig pas­sar, cal­culo ara, d’uns deu quilòmetres per car­rera. Parlo de fa anys, és clar, d’uns quants anys enrere. Encara m’hi veia per­fec­ta­ment, tenia les cer­vi­cals ali­ne­a­des i, sobre­tot, no fumava. Sem­pre feia el mateix recor­re­gut: sor­tia de casa, aga­fava un cami­net que ser­pen­te­java enmig de les hor­tes, enfi­lava el pont que tra­ves­sava l’auto­pista i seguia per una car­re­te­reta a penes tran­si­tada fins a una ermita petita, on feia mitja volta i tor­nava. A còpia d’entre­nar-me en el mateix tra­jecte, cada vegada tar­dava menys a aca­bar-lo, i alguna vegada vaig pen­sar que pot­ser em con­vin­dria anar una mica més lluny. No ho vaig fer mai. Suposo que per por de per­dre’m, o de no saber mesu­rar les for­ces que em cal­drien per tor­nar. Obs­cu­ra­ment, també perquè, si començava, no podria parar, i cada repte n’exi­gi­ria un altre, i ja no pen­sa­ria a córrer, sinó a sobre­viure a la mor­ti­fi­cació de cada prova. Amb aquell cami­net fami­liar ja en tenia prou. De fet, més enda­vant, quan van con­ver­tir-lo en una via de doble car­ril, em vaig acos­tu­mar a córrer per una devesa seguint una espècie de cir­cuit tan­cat (hor­tes, safa­reig, arbres, riu, espla­nada, hor­tes) que em per­me­tia afe­gir o treure vol­tes a l’exer­cici segons em con­vingués. Em per­se­guia en cer­cles, com un gos boig. M’ima­gino que per això no he sen­tit com una renúncia traumàtica haver de córrer en una cinta de gimnàs. Els fisi­o­te­ra­peu­tes que inten­ten redreçar-me arru­fen el nas quan els ho comento, i els altres cor­re­dors em com­pa­dei­xen, ells que eixam­plen els pul­mons men­tre veuen món. Jo no en sento pas la pèrdua, sin­ce­ra­ment. M’esva­loto com un hàmster a la seva roda, ver­me­lla de gal­tes, la boca seca, esbu­fe­gant i suant encara que no em mogui de lloc. Quan baixo de la màquina, no tinc cap sen­sació de con­questa, sinó d’humi­li­tat: seguei­xes estant sol, al final, amb el cos der­ro­tat d’haver fet ves a saber quina gran cosa sense motiu, i el cap buit, absent, lluny. És una altra manera d’ado­nar-te com la vida s’arriba a assem­blar, amb els anys, a la cursa gallinàcia que fas.