Capolat, exhaurit, las

Entre les diver­ses inter­pre­ta­ci­ons que se sen­tien ahir, a les tertúlies, sobre les parau­les del con­se­ller Mara­gall refe­ri­des a la fatiga que el tri­par­tit causa als ciu­ta­dans i a la impro­ba­bi­li­tat que es repe­teixi hi havia la d'aquells que argu­men­ta­ven que Mara­gall no va cali­brar prou l'abast de les seves parau­les o que, fins i tot, no sabia el que deia. Qui pensi això erra el tret. De ple, a més. Mara­gall no impro­vi­sava, lle­gia. Una cosa és certa: Mara­gall no té l'esgrima ver­bal d'un Iceta, per exem­ple. No està acos­tu­mat a fer fili­gra­nes i gira­gon­ses cada dia davant d'un micròfon. És una qüestió de pràctica i també de tarannà. Mara­gall és més matus­ser en aquest sen­tit, no des­taca per les habi­li­tats ver­bals públi­ques. Ell és un polític de por­tes endins, de mani­o­bra curta i pri­vada, de tru­cada des del des­patx. Es troba a gust a l'estómac de la política i en aquests domi­nis, que és el que coneix bé i on s'ha mogut durant tants anys, pot ser d'una gran eficàcia. Quan ha de posar-se davant càmeres i micròfons, pateix, sovint no troba el to o fins i tot la vessa, com va fer amb aquell lamen­ta­ble assumpte dels dos nens d'Olot que deia que no sabien cas­tellà. Ell, que és del sec­tor cata­la­nista del PSC, segons diuen. A les parau­les de dime­cres també hi ha un pro­blema de to, a més de la intenció, que és enigmàtica. Ahir, tot­hom pon­ti­fi­cava sobre els motius que té Mara­gall per dir el que va dir. En rea­li­tat, els deu saber ell i no gaire gent més. A part dels ciu­ta­dans, fa l'efecte que és el PSC qui està més aviat fati­gat del tri­par­tit, sobre­tot d'aguan­tar ICV. S'ha produït un movi­ment curiós. Al prin­cipi, els soci­a­lis­tes s'ave­nien més amb ICV i rece­la­ven d'ERC. Això ha anat can­vi­ant i ara és just el con­trari, soci­a­lis­tes i repu­bli­cans s'ente­nen força i la dis­cor­dança és amb els eco­so­ci­a­lis­tes. Puig­cercós s'ha con­ver­tit cada cop més al rea­lisme soci­a­lista men­tre que Saura i Bal­ta­sar han pro­vo­cat molt des­gast amb la gestió de les aigües, del trànsit, dels mos­sos i dels incen­dis. Els soci­a­lis­tes tenen ganes de pas­sar pàgina. Com ho faran, però, per seguir tocant poder si no comp­ten amb aquests socis?