Recordem Barnils

Aquesta set­mana ha estat l’ani­ver­sari de la mort de Ramon Bar­nils. Per man­te­nir viu el seu record els peri­o­dis­tes del Grup Bar­nils van impul­sar a les xar­xes l’eti­queta #Recor­dem­Bar­nils que s’ha con­ver­tit en un recull divertíssim de les seves fra­ses més engi­nyo­ses. Fa dis­set anys que va morir i en canvi les seves fra­ses cèlebres sobre peri­o­disme i política són avui fins i tot més cer­tes que quan les va dir.

Bar­nils, l’home que no s’escan­da­lit­zava per res perquè era això que avui ano­me­nem un “open-min­ded” radi­cal, avui es posa­ria les mans al cap en veure la crisi pro­funda que viu el peri­o­disme. Mit­jans espa­nyols que en lloc de fer de con­tra­po­der (que és el que s’espe­ra­ria d’un mitjà que pre­su­meix d’inves­ti­gar) fan la feina bruta a les cla­ve­gue­res de l’Estat publi­cant infor­mes fal­sos per desa­cre­di­tar polítics cata­lans, capçale­res teòrica­ment inde­pen­dents –com “el inde­pen­di­ente de la mañana”– fent política des­ca­ra­da­ment en edi­to­ri­als i repor­tat­ges que fan enver­me­llir el demòcrata més sofert, mit­jans públics mani­pu­lant allà, i mit­jans públics inter­vin­guts econòmica­ment aquí.

La falta de cre­di­bi­li­tat dels mit­jans, avui tan pro­funda, ja pre­o­cu­pava Bar­nils. En un arti­cle a la revista El Temps l’agost de l’any 2000, ho va resu­mir amb aque­lla iro­nia tan seva: “Diu que han sor­tit dia­ris de poca pàgina. Si són de fiar, ani­rem infor­mats, si no, ani­rem menys desin­for­mats.”

Tot i així, estic segura que Bar­nils veu­ria motius per a l’espe­rança. Una de les seves fra­ses que més m’agra­den és la que diu “per molt pes­si­misme que inten­tin ino­cu­lar els pes­si­mis­tes de sem­pre, sem­pre salta una espurna d’espe­rança que ens jus­ti­fica als opti­mis­tes”. I per això penso que ell, que creia tant en els joves, hau­ria vist també l’opor­tu­ni­tat que repre­sen­ten per a la pro­fessió periodística: joves que no tenen man­dra de sor­tir al car­rer i expli­car què passa, i fer-ho per molts canals dife­rents, joves que mun­ten pro­jec­tes periodístics amb pocs recur­sos però on la lli­ber­tat d’expressió està garan­tida, joves que ente­nen que sense lli­ber­tat no hi ha peri­o­disme i, encara més impor­tant, que sense peri­o­disme no hi ha lli­ber­tat.