Cases de l’Eixample

La cases moder­nis­tes de Bar­ce­lona van ser objecte de molta hila­ri­tat, quan es cons­truïen. El dibui­xant Opisso va pre­sen­tar la Pedrera de Gaudí com una base aeronàutica, amb els avi­ons que entra­ven i sor­tien per les fines­tres. Uns altres van sos­te­nir que la Sagrada Família hau­ria de tenir el seu lloc no a la terra sinó al fons del mar. Josep Pla, a Bar­ce­lona, una dis­cussió entra­nya­ble, s’atri­bu­eix la idea o l’enri­queix: sub­mer­git, el tem­ple ondu­lant i rega­li­mant rebria la incrus­tació de mus­clos i pet­xi­nes i seria un viver d’algues que com­ple­ta­rien satis­factòria­ment l’obra. La imatge és tan sug­ges­tiva que ja m’ima­gino amb una ampo­lla d’oxi­gen i una aleta a cada peu cir­cu­lant ingràvid per entre les colum­nes i arri­bant a les vol­tes inac­ces­si­bles. De fons, se sen­ti­ria l’orgue del capità Nemo. De tant en tant, unes bom­bo­lles sor­ti­rien dels ori­fi­cis de les tor­res. La mateixa Pedrera també podria ser un edi­fici sub­aquàtic. El car­gols i les estre­lles de mar ja hi són, als sos­tres i a les colum­nes. Opisso hau­ria d’haver-la des­ti­nat a sub­ma­rins o a tau­rons. I el Palau de la Música de Domènech i Mon­ta­ner? No és la seva sala de con­certs l’inte­rior d’un aquàrium com també ho és el men­ja­dor poblat de sire­nes de l’hotel Espa­nya del car­rer Sant Pau? Gaudí, Domènech... Falta Puig i Cada­falch, per com­ple­tar el trio. Les cases de Puig també recla­men aigua però d’una altra manera: són pen­sa­des per emmi­ra­llar-se en un riu o en un llac del cen­tre d’Europa. A veure si no ho sabíem i el moder­nisme català és un estil aigua­der.

Segons Pla, la Sagrada Família és la revolta de Gaudí con­tra el cam­pa­ment d’aire mili­tar de l’Eixam­ple: les mides no s’adap­ten a les de les illes pen­sa­des per Cerdà, sinó que les vio­len­ten; les for­mes con­tra­di­uen les cases pla­nes i mil vega­des repe­ti­des on la bur­ge­sia va anar a viure un cop ender­ro­ca­des les mura­lles de Bar­ce­lona. A Pla pot­ser la Sagrada Família no li agra­dava, però la defen­sava per la invec­tiva anti­bur­gesa que li veia. Jo penso si no és al revés: si les cases de l’Eixam­ple no són fruit de l’aversió que els seus pro­pi­e­ta­ris sen­tien per la Sagrada Família i pels edi­fi­cis moder­nis­tes que es poden veure al pas­seig de Gràcia. Són molt bonics i fotogènics de fora i de dins, però s’hi devia viure molt mala­ment. Pla va afir­mar sem­pre que els pisos de l’Eixam­ple eren poc con­for­ta­bles. Pot­ser sí que hi fal­ta­ven punts de calor a l’hivern, però jo n’he visi­tat uns quants i sem­pre m’han sem­blat admi­ra­bles. També adap­ta­bles: l’amic Manuel Foras­ter en va refor­mar un al seu gust i jo cal­cu­lava pas­sar-hi mol­tes hores agra­da­bles, abans que es morís. A la casa Amat­ller, no hi dor­mi­ria ni una nit. I al Mas Pla? De quin pa feia rose­gons “el soli­tari de Llo­friu” abri­gat amb el batí i la boina sota la cam­pana de la llar de foc...