És un ànec

La gira euro­pea de la justícia espa­nyola s’està sal­dant amb resul­tats força dub­to­sos que comen­cen a demos­trar que aquesta no passa la prova del cotó inter­na­ci­o­nal. Com deia una piu­lada recent que inter­pre­tava la pri­mera reso­lució dels jut­ges ale­manys: “Han vist tan meri­di­a­na­ment clar que no con­cor­ria la violència del delicte d’alta traïció que han deci­dit dir-ho imme­di­a­ta­ment, en ade­quada pro­tecció dels drets del reu”. Men­tres­tant, el diari ABC reclama la capa­ci­tat de tin­dre una “justícia a l’espa­nyola” i Felip VI lloa la “impar­ci­a­li­tat i rec­ti­tud” dels jut­ges espa­nyols. Olé. El con­trast, des de la pers­pec­tiva legal, fa enver­me­llir.

a veure. Si la causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme no s’aguanta per enlloc pot­ser, i només pot­ser, el que queda a la vista és un sis­tema judi­cial cor­rom­put i ter­ri­ble­ment poli­tit­zat. Una judi­ca­tura còmplice del naci­o­na­lisme espa­nyol més des­car­nat (res a par­lar, càstig exem­plar) i que con­fon estat de dret amb apli­cació ima­gi­na­tiva, lite­ral o ven­ja­tiva (segons els gus­tos) del mateix dret. Un sis­tema judi­cial capaç de pas­sar-se per l’arc del tri­omf la jus­ti­fi­cació de les cau­ses (rebel·lió amb violència), el marc com­pe­ten­cial de cada tri­bu­nal (Audiència Naci­o­nal com­pe­tent?), els drets fona­men­tals dels ciu­ta­dans (dret de sufragi pas­siu) i el prin­cipi de prudència que es reserva al dret penal (presó pre­ven­tiva i incon­di­ci­o­nal).

El dar­rer lli­bre d’Igna­cio Sánchez-Cuenca repassa algu­nes dades interes­sants. A l’Euro­baròmetre d’abril de 2017 els jut­ges espa­nyols són els que tenen una visió més nega­tiva sobre el seu grau d’inde­pendència. La mateixa posició, la dar­rera, l’ocupa en l’enquesta de la xarxa euro­pea de con­sells del poder judi­cial sobre com­pli­ment de les regles de repar­ti­ment de cau­ses entre jut­ges. I, idèntica, l’última, en pro­moció dels jut­ges segons capa­ci­tat i mèrit. Encara es queda curt. El lli­bre no esmenta la meritòria posició 58 (entre Botswana i Bra­sil) en la clas­si­fi­cació d’inde­pendència judi­cial feta pel Fòrum Econòmic Mun­dial (Índex de Com­pe­ti­ti­vi­tat Glo­bal 2017-2018). Ni tam­poc la posició 25 (sobre 28) a l’Informe euro­peu sobre per­cepció d’inde­pendència de la justícia (EU Jus­tice Sco­re­bo­ard 2017). Podeu riure d’Hon­gria.

Del seu lli­bre em quedo amb la cita de l’esplen­dorós arti­cle pri­mer de la llei per a la reforma política apro­vada l’any 1976: “La democràcia a l’Estat espa­nyol es fona­menta en la supre­ma­cia de la llei com a expressió de la volun­tat sobi­rana del poble”. El plan­te­ja­ment és fami­liar, la vigència del redac­tat, sor­pre­nent. La gràcia és que és la dar­rera de les lleis fona­men­tals pro­mul­ga­des pel règim fran­quista i votada pels pro­cu­ra­dors esco­llits pel dic­ta­dor. Avança doncs Espa­nya cap a una democràcia il·libe­ral? Als refor­mis­tes espa­nyols veri­ta­ble­ment pre­o­cu­pats per la rege­ne­ració democràtica de l’Estat els faria la mateixa pre­gunta en forma d’ende­vi­na­lla: quin és l’ani­mal que camina balan­ce­jant-se sobre dues potes i fa cuac-cuac?