Testament vital

Amics que han rebut cita­ci­ons perquè es pre­sen­tin a la caserna. Polítics que són a la presó o a l’exili (un exili sense come­tes). Jordi Gal­ves va ser impu­tat de delicte d’odi per un arti­cle publi­cat a El Naci­o­nal. Les pro­ves per acu­sar Tamara Car­rasco de ter­ro­risme tor­nen a asse­nya­lar una inde­fensió abso­luta.

Pre­pa­rar una maleta per si de cas hagues­sis d’aban­do­nar casa teva a corre-cuita. Una maleta on només caben 30 lli­bres. Endur-te els lli­bres que ja no són només una lec­tura: lli­bres subrat­llats, pal­pi­tants, pell. Cor­dar la maleta i sen­tir recança per tots els lli­bres que no t’enduus. En tants anys no havies cone­gut cap exer­cici de crítica literària tan ferotge com aquest, eh! Has digi­ta­lit­zat les teves foto­gra­fies i les tens al núvol. Però hi ha fotos reve­la­des en paper que també et vol­dries endur: tenir-les física­ment és una manera d’auto­res­ca­tar-te ja per enda­vant, abans que et segres­tin. Més que cap altra cosa, et pre­o­cupa la des­trucció de la per­sona. Algú que ha cone­gut el mal radi­cal (la presó injusta i l’exili ho són), en rea­li­tat no torna mai del tot: hi ha des­a­gre­ga­ci­ons, punts de fuga en tu mateix. Avui la paraula val ben poca cosa. Ha estat subs­tituïda. Ho saben molt bé aquells intel·lec­tu­als que apos­ten per assa­jar l’auto­hip­nosi de cons­truir l’hiver­na­cle d’una cul­tura desos­sada, ja exo­ne­rada de la inco­mo­di­tat de la història i les seves dialècti­ques enut­jo­ses. Sents allò que tanta altra gent ha sen­tit abans que tu: que un ene­mic atroç i embo­git podria voler eli­mi­nar-te. I si en un delicte d’odi t’acu­sen de delicte d’odi, recor­daràs que Tirèsies va pro­me­tre a Ulis­ses que tin­dria un final sense ago­nia. Viuràs en les parau­les que et fan: llum d’estiu; mare; la casa oberta a tots els vents; esclats de ria­lles; amics; filles; el so de l’orques­trina en els llunys noc­turns d’aquell agost que encara dura.