Relat

Temps difícils per pros­pe­rar en el diàleg. Vivim la pugna per gua­nyar el relat i, en la bata­lla de les idees, no tot­hom par­teix des del mateix nivell, ni tan sols des de la mateixa situ­ació de domini. Tal­ment, l’apa­rell de l’Estat és poderós i dis­posa dels alta­veus neces­sa­ris per inten­tar impo­sar la seva veri­tat. O la seva men­tida. L’1-O l’inde­pen­den­tisme va fer un pols a l’estat, mal­grat l’alta admi­nis­tració no va accep­tar el repte. Pot­ser cap dels dos bàndols no va pre­veure exac­ta­ment què pas­sa­ria l’endemà, però la seqüència dels fets dei­xava clar que ens havien endin­sat en un camí sense retorn. Les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals es van sen­tir humi­li­a­des per la raó d’uns fets inqüesti­o­na­bles, només con­tra­res­tats per la força bruta i la men­tida més bar­ro­era. Les imat­ges, a bas­ta­ment reproduïdes, situ­a­ven el relat al bàndol sobi­ra­nista, que encara creia en la democràcia par­ti­ci­pa­tiva.

Negant l’acon­se­lla­ble procés de seducció, les for­ces esta­tals opta­ren per jugar a rebai­xar el nivell democràtic. Els poders exe­cu­tiu, judi­cial i poli­cial juga­ren les car­tes d’un relat figu­rat i una actu­ació repres­siva. Amb els mit­jans de comu­ni­cació con­tro­lats, el relat uni­o­nista quallà en una bona part de la soci­e­tat espa­nyola: l’odi i el ter­ro­risme s’havien apo­de­rat de Cata­lu­nya i calia una dura actu­ació quirúrgica. S’havia de tallar l’adoc­tri­na­ment (?) dels joves i uni­for­mar una soci­e­tat rebel. Els cata­lans havien d’estar sot­me­sos, com tan­tes vega­des a la història.

Aquí estem. I, mal­grat alguns errors d’apre­ci­ació, el poble català té un relat sòlid. Europa el comença a enten­dre. Ara només (només!!) es tracta de saber man­te­nir i reforçar el nos­tre relat, amb les estratègies que cal­gui i amb la mirada al futur.