Pedretes de riu

Tenim un pro­blema: hem de tro­bar còdols de riu. Cada vegada que el nen arriba a casa amb una cir­cu­lar de l’escola, ja tre­molo. Si infor­men d’una sor­tida que faran tal dia per anar al tea­tre o assis­tir a un taller, sento que les coses estan al seu lloc, que els mes­tres fan de mes­tres, que els pares fan de pares, i la mai­nada, al mig, es dedica a tras­lla­dar comu­ni­cats d’una banda a l’altra. Tot en ordre. En algu­nes oca­si­ons, però, ens dema­nen que por­tem coses. El curs pas­sat vam haver de regi­rar el pis bus­cant objec­tes d’ús quo­tidià que tin­gues­sin for­mes geomètri­ques. No se’ns acu­dia res, i el nano va aca­bar aban­do­nant-me a la meva sort, després de veure com em degra­dava inten­tant arren­car les rodes d’un camió de joguet. Al final, només vaig ser capaç d’entre­gar-li amb tota solem­ni­tat un rot­lle de paper de cuina: “Té, un cilin­dre.” Fa poc, un com­pany seu de classe, com que estu­di­a­ven els cra­nis, va por­tar a l’aula la mandíbula sen­cera d’una cabra que un cosí o un tiet havia tro­bat al camp. Això és una família! A mi, en canvi, aques­tes gim­ca­nes m’esgo­ten, però no hi ha esca­patòria: hem de com­parèixer a l’escola amb els nos­tres còdols, peti qui peti. El full volant informa que es tracta d’unes pedres més aviat rodo­nes, pla­nes i d’una certa poro­si­tat, però omet la con­dició sine qua non d’acos­tar-se a un riu, que són els llocs que aquest tipus de rocs freqüenten. En vigílies de la data límit, el fill m’apressa, però soc a mig esban­dir els plats del sopar i només se m’acut con­fiar que algú altre en por­tarà de sobres i n’hi cedirà dels seus. Ell sos­pesa la idea en silenci, i acaba sil·labe­jant amb veu tene­brosa: “Espero que tin­guis un pla B.” L’endemà me’l passo en un estat de demència febril. Anant cap a la feina, exa­mino tots els par­ter­res bus­cant-hi indi­cis d’alguna pedra que em salvi. Fins i tot el pam de terra de cada arbre de la vorera, ins­pec­ci­ono, però només hi trobo buri­lles, pixats de gos, un pomell sil­ves­tre de flo­re­tes bla­ves i liles. En un moment de des­es­pe­ració, penso a tru­car als sogres perquè em dei­xin alguna pedreta del seu aquari, però ara dubto si no hi tenen un tou de sorra. I si entro en un res­tau­rant xinès i els demano algun dels rie­rencs blancs que posen a les jar­di­ne­res? Acabo cor­rent, sor­tint de la feina, per arri­bar al pri­mer riu que trobi abans no es faci fosc, i allà sí, me n’omplo les mans de totes clas­ses, oblon­gues, en forma de fus, lli­ses com un pa de missa, amb vetes rosa­des i bla­vis­ses, espon­jo­ses, gra­nu­la­des, amb capes de ver­det i lli­co­re­lla. “Ara les hem de ren­tar”, dic al nen un cop a casa. S’hi aplica amb una ten­dresa escru­po­losa, fre­gant-los sota l’aixeta del bidet amb una baieta i un ras­pall, els seus còdols de riu, la porció de món que avui aprendrà, la mun­ta­nya pedre­gosa que remun­tem cada dia amb ells a coll.