Una festa al pati

Hi ha gent que cele­bren una festa, al pati del davant. Els he sen­tit quan reco­llia la roba estesa, havent dinat, i men­tre pre­paro el sopar encara m’arri­ben les seves veus exal­ta­des, el graciós de la colla apu­jant el to a mesura que cul­mina l’acu­dit, l’explosió gene­ral de riure, i una que clo­queja, com posseïda, en ona­des cada cop més estri­dents, quan els altres callen i el buit sem­bla exi­gir una injecció d’histèria. No entenc què diuen. Només són veus que se’m fiquen a casa i l’omplen de cama­ra­de­ria, d’anècdo­tes picants, de cadi­res que es mouen i, de tant en tant, la fressa d’un plat o una ampo­lla. Fa una estona, encara fume­java la brasa de la bar­ba­coa on han cuit la carn; tot el veïnat impreg­nat d’aquesta olor a un pas de ser nau­se­a­bunda de llonza tor­rant-se i espe­ter­ne­gant a la gra­e­lla. M’he resis­tit a ensu­mar la roba abans d’endreçar-la als calai­xos, però he temut no estar adop­tant, amb l’edat, la classe d’intran­sigència maníaca que Shir­ley Jack­son retrata en el conte d’una mes­tressa de casa tan obses­si­o­nada amb la neteja i la decència, que la sola pos­si­bi­li­tat de tenir una existència feliç fora d’aquest règim li fa l’efecte d’una habi­tació desen­dreçada. Fins i tot pro­nun­cia la paraula pícnic com si sortís d’un mal­son. No, puc estar tran­quil·la: a casa meva impera un con­for­ta­ble desor­dre, i encara em reco­nec en les parau­les que embru­ten, com pícnic, com estiu i vacan­ces, que con­te­nen tota la pols de l’impre­vist, pot­ser perquè el seu so és inse­pa­ra­ble al de la fressa d’unes rodes de cotxe endin­sant-se per un cami­net de grava, o de pinya esbar­de­llant-se en caure amb un crui­xit llenyós, o de car­ris­queig de grills, cap al tard, rere uns matolls.

Ara can­ten. Un parell de ver­sets i s’atu­ren. És tot el que deuen recor­dar d’una cançó que momentània­ment els ha encer­clat en un nimbe nostàlgic. Quants deuen ser? Em sem­bla dis­tin­gir-hi cinc veus. Pot­ser sis. Els que cri­den més, però, sem­pre són els matei­xos. Passa sovint, que en grup som indis­tin­gi­bles a menys que ens proveïm d’un subrat­llat vistós. La seva falta de pressa em sub­juga. En lloc de decaure, a mesura que avança la tarda es rea­ni­men a ràfegues, apu­jant la música, tra­ient més ampo­lles, brin­dant per no sé què. L’olor de ver­dura que he posat al foc escampa un baf ordi­nari, insípid, en com­pa­ració amb aquesta festa perpètua que repre­sen­ten els veïns de davant. Wal­ter Ben­ja­min deia que quan espiem les fines­tres dels altres topem sem­pre amb una família que menja o amb un soli­tari lle­gint sota la llum d’una bom­beta. És la classe de mirada que ins­pira tota l’obra de Kafka, diu. Però avui no m’ho sem­bla. Sen­zi­lla­ment ha fet bon temps, la gent tenia ganes de tro­bar-se, i ara, que es fa de nit i torna el fred, no saben com dei­xar-ho i mar­xar.