La fatiga

Hi ha hagut tan­tes parau­les, aquest cap de set­mana, que avui només ve de gust callar. Entre el debat de la moció de cen­sura i la presa de pos­sessió del govern català, poster­gada fins a l’ago­nia en un bar­dis­sar de parau­les, ja n’hi hau­ria prou per des­per­tar-te l’endemà amb el cap xar­bo­tat i sense esma per afron­tar la petita treva domi­ni­cal. Però has de sumar-hi els comen­ta­ris de la gent que et tro­bes pel car­rer, les tertúlies tele­vi­si­ves, els titu­lars llam­pants dels dia­ris. A la feina, em tocava guàrdia, a més a més. He hagut d’escriure sobre això i sobre allò, sense for­ces per posar cap hono­ra­bi­li­tat ni en una cosa ni en l’altra. Encara em sen­tia mare­jada per la retòrica del Congrés i la fata­li­tat amb què cada frase cul­mi­nava amb la silu­eta d’un pen­jat. Si no tens una fili­ació política que t’obli­gui a jurar lle­ial­tat a cap par­tit que mig et repre­senti, aca­bes entre­tin­gut en detalls ano­dins que, més que assos­se­gar-te, con­tri­bu­ei­xen al ver­ti­gen. La freqüència amb què va ser invo­cat, per exem­ple, com un pen­joll mira­cler, el nom d’Espa­nya, pre­ment les nat­ges i inflant el pit. “Espa­nya”, deien l’un rere l’altre, i ja no era la terra de Mac­hado o Cer­nuda, allò que veies, ni el mar gallec, ni la cate­dral de Bur­gos, ni els xur­ros madri­lenys, sinó l’esfera celeste, una espècie de noümen, un hàlit que a tot infon la seva majes­tat flo­tant i imma­cu­lada. Els polítics d’aquí em temo que sot­me­ten a una metafísica sem­blant el nom de Cata­lu­nya, que perd en el marasme patriòtic la seva per­fecta olor de pi i arge­laga. El cas és que, durant la sessió del Congrés, em va tenir fas­ci­nada l’impe­ca­ble uixer que s’acos­tava a l’estrada a por­tar el got d’aigua als ora­dors. Pri­mer reti­rava el got del pre­ce­dent, que a penes l’havia tocat, sor­tia fora de camp, i tor­nava amb un altre got igual de ple que dipo­si­tava ser­vi­cial damunt un tova­llo­net blanc. Després des­a­pa­rei­xia, com si llisqués. Quina feina tan fantàstica, anant i venint sense que se’t noti amb una mica d’aigua a la mà, en un silenci sepul­cral. No cal ni tan sols ser útil, perquè Rajoy, que no va beure ni una gota, pre­fe­reix els cara­mels: en lle­pava un amb la cella cai­guda en el moment en què Sánchez el des­a­fi­ava tea­tral­ment a dimi­tir. Alguns ho van inter­pre­tar com una pro­vo­cació, amb aque­lles xucla­de­tes cas­tes amb què feia gira­vol­tar el cara­mel a la boca, però la veri­tat és que cap adult sap mas­te­gar-ne amb gràcia, a menys que sigui una strip­per. Per això més aviat ins­pi­rava una certa com­passió, la mateixa que també des­perta Sánchez cada vegada que s’embar­bussa com un estu­di­ant que no porta apresa la lliçó, o Rivera quan con­fon l’auto­ri­tat moral amb l’adopció d’un to de semi­na­rista inex­pli­ca­ble­ment molt enfa­dat. No me’n crec cap, els temo tots, però aquí estem, obli­gats a escol­tar-los un dia rere l’altre.