El país malalt

El 8 d’octu­bre, en aquell míting anti­na­ci­o­na­lista far­cit de ban­de­res espa­nyo­les i de cri­des a favor de la pàtria, Josep Bor­rell va dir dues coses molt interes­sants. Va afir­mar que tenia un amic que vivia a la lluna i que obser­vava Cata­lu­nya des del satèl·lit; i, després, va fer un clam a favor de la con­vivència: “Fa falta que la gent s’expressi amb el màxim de res­pecte.” El cas de l’amic llunàtic o sele­nita (o amb­dues coses) el dei­xa­rem de banda, perquè Bor­rell té una certa tendència a la poe­tit­zació quan fa mítings. “Les fron­te­res són cica­trius que la història ha dei­xat sobre la pell de la terra”, va dir en aquest mateix acte, que és una afir­mació en la qual, ves per on, hi estic força d’acord. O va evo­car, en una altra con­vo­catòria uni­o­nista, la del 29 d’octu­bre, que “la música de les fulles mor­tes, de tons mar­rons, quan un cami­nant les tre­pitja”, un exem­ple del que sig­ni­fica la vida civi­lit­zada i en pau.

Bé, dei­xem de banda les digres­si­ons i anem al moll de l’os del seu plan­te­ja­ment. El que el 8 d’octu­bre era un clam a favor de la sere­nor, poc després, en plena cam­pa­nya elec­to­ral, es va con­ver­tir en una atza­ga­iada d’un gust pèssim que no feia sinó atiar l’odi. Em sap greu, però fer ser­vir el verb “desin­fec­tar”, en política, és una manera ben poc encer­tada de cul­ti­var la sere­nor. Com “nete­jar”, per exem­ple. Segur que hi ha expres­si­ons molt més pro­clius a l’elogi de la con­vivència. I segur que es prac­tica molt més el seny que defensa Bor­rell quan no es recorre a com­pa­ra­ci­ons tan poc ele­gants com la que, el mes de desem­bre, va dei­xar anar arran de la cor­pulència de Jon­que­res.

Més que la desin­fecció que recla­mava per a Cata­lu­nya, però, hi ha un ele­ment del seu dis­curs molt més pre­o­cu­pant. I em sorprèn que no hi hagi cap intel·lec­tual espa­nyol que no hagi con­dem­nat sense pal·lia­tius les seves parau­les. Em pre­gunto per què. Va dir que “si una pro­porció tan gran de la gent pensa que estaríem millor fora, aquest és un país malalt”. Malalt. Que s’ha de curar, “perquè una soci­e­tat no pot viure així”. ¿I com es cura? ¿Ho sap, l’amic que viu a la lluna?