L’abric de Stalin

Vaig visi­tar Varsòvia per feina quan Polònia es pre­pa­rava per entrar a la Unió Euro­pea. Em van asse­nya­lar amb el dit la Casa de la Cul­tura, el massís arqui­tectònic d’ofi­ci­nes, sales de reu­ni­ons i tea­tres que Sta­lin havia rega­lat a la ciu­tat. No hau­ria cal­gut la indi­cació: es veia des de qual­se­vol punt, com una obsessió, et situ­es­sis on et situ­es­sis. Vaig par­lar amb gent par­tidària d’ender­ro­car-lo: per lleig i agres­siu, i per venir de qui venia. Odi­a­ven Sta­lin perquè tenien pro­vat que, podent-ho evi­tar, havia permès que Hit­ler des­truís la ciu­tat pedra a pedra i s’acar­nissés amb els seus habi­tants. Sta­lin no es refi­ava dels polo­ne­sos i volia una Varsòvia que pogués refer i poblar al seu gust. La Casa de la Cul­tura mas­todòntica i amenaçant va cul­mi­nar el desig.

Vaig tor­nar a Varsòvia uns anys més tard, quan la inte­gració a la Unió era un fet i el país havia abraçat les delícies del capi­ta­lisme amb l’ímpetu del neòfit. Vaig mirar a dreta i esquerra sense que la Casa de la Cul­tura se’m fes visi­ble. Una ins­pecció més minu­ci­osa em va fer ado­nar que no l’havien ender­ro­cada sinó que l’havien esca­mo­te­jada. La invi­si­bi­li­tat s’havia acon­se­guit plan­tant edi­fi­cis molt més alts i d’arqui­tec­tura radi­cal­ment moderna tot al seu vol­tant. L’antiga cons­trucció que havia emer­git de Varsòvia sense com­petència s’havia con­ver­tit en una mini­a­tura irre­lle­vant. Des de lla­vors penso que els polo­ne­sos domi­nen l’art de la màgia i són uns grans uti­li­ta­ris­tes. La Casa de la Cul­tura segueix ofe­rint ser­veis. Hi vaig veure un local musi­cal a la planta baixa que hau­ria dis­gus­tat molt Sta­lin, i a la façana s’hi pro­jec­ta­ven unes llums car­re­ga­des d’intenció que com que Sta­lin no tenia sen­tit de l’humor hau­rien fet que ell mateix s’hagués pene­dit de l’obse­qui, d’haver-les pogut veure.

A Mos­cou hi ha set edi­fi­cis com el de Varsòvia. Un és un hotel, un altre una uni­ver­si­tat... He per­dut el compte. A Sta­lin li agra­dava l’estil perquè era el seu retrat. Parlàvem l’altre dia de les estàtues públi­ques dedi­ca­des a Lenin. Dèiem que el líder revo­lu­ci­o­nari hi apa­reix sem­pre amb abric. És un abric des­cor­dat i voladís, d’home d’acció. Un abric que en rea­li­tat és un tres quarts. Dèiem també que els monu­ments a Sta­lin han des­a­pa­re­gut. N’hi ha foto­gra­fies. Va igual­ment amb abric. És un abric cor­dat que arriba fins als peus, un abric encar­ca­rat, un abric impo­sant, un abric que amaga alguna cosa inqui­e­tant a dins, és la Casa de la Cul­tura de Varsòvia, són les set rèpli­ques de Mos­cou.

Sta­lin va cons­truir habi­tat­ges soci­als, tots tan sòlids com el seu abric. Tres o qua­tre famílies com­par­tien el mateix pis. En l’actu­a­li­tat, només una. Els adqui­rei­xen els rics. Fa dis­tin­git viure en un pis sta­linià. S’hi fan fes­tes, recep­ci­ons...