El rei i els Roca

El monarca espa­nyol visi­tarà ter­res giro­ni­nes a final de set­mana i ho farà sense poder tre­pit­jar la capi­tal. El seu com­por­ta­ment després dels fets de l’1 d’octu­bre ha exa­cer­bat les pre­ses de posició contràries a la corona borbònica, ja que el ter­ri­tori gironí va ser el que va rebre més estopa durant la jor­nada del referèndum. La nega­tiva de Girona per cedir l’Audi­tori, a l’estil Flo­ren­tino Pérez i adduint unes obres de millora, ha obli­gat la fun­dació de sang blava a bus­car llocs alter­na­tius i l’entrega dels pre­mis es farà al Mas Mar­roch, pro­pi­e­tat dels ger­mans Roca. Aquest fet ha des­per­tat les ires de bona part dels tui­tai­res hiper­ven­ti­lats de capçalera amb crítiques furi­bun­des con­tra la nis­saga més uni­ver­sal que té la ciu­tat.

Som un país pro­cliu a cri­ti­car el veí.  I el fet que la monar­quia pagui per llo­gar el local ha estat la metxa per als que tenien ganes de dei­xar com un drap brut el cui­ner, l’enòleg i el pas­tis­ser de referència. Els rànquings l’han tor­nat a situar com el segon millor res­tau­rant del món. Més enllà de llis­tes gas­tronòmiques, crec que és de justícia tren­car una llança a favor dels Roca. M’és igual quina ide­o­lo­gia tin­guin o qui votin o si no han gosat con­tra­dir el banc d’ori­gen basc que els finança les seves gires gas­tronòmiques. Recordo fa molts anys el xef Joan Roca donant una classe als nens de l’escola de Taialà per ense­nyar-los com es feia el pa amb xoco­lata de tota la vida, sense addi­tius ni romanços. Al mes de març van ser els res­pon­sa­bles de ser­vir el sopar benèfic d’Elton John després de l’entrega dels Oscar, i fa un parell de mesos ser­vien, com han fet sem­pre, el dinar d’home­natge a la vellesa del barri de Taialà. Quan van deci­dir moder­nit­zar el res­tau­rant van apos­tar per que­dar-se al barri de la seva infan­tesa, a un cen­te­nar llarg del res­tau­rant dels seus pares i del pri­mer Celler. I quan han vol­gut mun­tar el Rocam­bo­lesc de Jordi Roca no s’han obli­dat de la seva ciu­tat o ara arre­glen un edi­fici amb història com el de l’antiga clínica Espe­rança per fer-hi un hotel i un museu per veure l’evo­lució del cacau fins al bombó. I tot això ho hau­rien pogut fer a Madrid, a Bar­ce­lona o a Nova York, però han deci­dir fer-ho a Girona. Està fora de dubte la impli­cació amb la ciu­tat i, per mi, són injus­tes les crítiques banals. Pot­ser podem cri­ti­car la decisió, però jo em quedo amb les per­so­nes i el que han demos­trat fins ara.