Eva Serra i Puig

El traspàs el 3 de juliol d’Eva Serra (Bar­ce­lona, 1942) ens tras­llada a la seva vida i la seva obra. Els que vam com­par­tir amb ella l’aven­tura gai­rebé fun­da­ci­o­nal del Depar­ta­ment d’Història de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona vam apren­dre a valo­rar el rigor, l’hones­te­dat, la dis­creció i el com­promís d’una his­to­ri­a­dora que s’obria pas per les boi­res dels segles XVI i XVII. D’ella, i de Núria Sales, va sor­gir la revisió a fons del para­digma de la decadència i la rei­vin­di­cació d’un període ric en mati­sos i ple de lla­cu­nes.

Eva Serra va començar per una anàlisi en pro­fun­di­tat de les rela­ci­ons entre page­sos i senyors a la Baro­nia de Sent­me­nat a l’època moderna (Bar­ce­lona, 1988), que havia estat uns anys abans la seva tesi doc­to­ral. Anys després (1991) va coor­di­nar un volum sobre la revolta de 1640, que era una revisió d’alguns dels plan­te­ja­ments de l’aca­de­mi­cisme més reco­ne­gut. Eva Serra va saber tro­bar entre els fets de 1640 i els de la Guerra de Suc­cessió tot un entra­mat de can­vis soci­als i econòmics que es traduïren en un revul­siu del sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal català pre­pa­rat per adap­tar-se al nou con­text.

A mesura que madu­rava el seu conei­xe­ment de les fonts estava més i més con­vençuda dels seus plan­te­ja­ments. Al cos­tat de la coor­di­nació i edició dels pro­ces­sos de Corts Eva Serra va coor­di­nar dos volums que van donar a conèixer els Lli­bres de l’ànima de la Gene­ra­li­tat (el cos elec­to­ral de la Dipu­tació del Gene­ral i la seva evo­lució), i va publi­car amb Josep Cap­de­ferro dos volums deci­sius, i un lli­bre de divul­gació, sobre el Tri­bu­nal de Con­tra­fac­ci­ons, la prova del nou del sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal català i les vies per posar límits als ofi­ci­als del rei.

La fer­mesa de les seves con­vic­ci­ons i el rigor extrem dels seus tre­balls com­pa­rei­xen davant la col·lec­ti­vi­tat com un balanç indes­tri­a­ble fet de pro­fes­si­o­na­li­tat i de com­promís naci­o­nal i social.