Com dividir una societat

La millor manera de divi­dir una soci­e­tat és no dei­xar-la deci­dir sobre allò de què dis­crepa. La soci­e­tat espa­nyola estava molt divi­dida al vol­tant del divorci i de l’avor­ta­ment. Dos temes tabús durant el fran­quisme i que amb l’ober­tura del règim van ser posats sobre la taula per una part cada cop més impor­tant de la soci­e­tat. S’ima­gi­nen que no s’hagués permès en cap moment ni dis­cu­tir ni nego­ciar res sobre l’avor­ta­ment, durant anys i panys, ja que la llei no ho per­me­tia i no era inter­pre­ta­ble? S’ima­gi­nen que el govern de torn i els seus braços mediàtics hagues­sin deci­dit que aquell tema era d’una gran irres­pon­sa­bi­li­tat perquè “divi­dia la soci­e­tat” i que els seus defen­sors el que havien de fer era tenir seny i dei­xar-ho córrer? L’olla de pressió d’una majo­ria a favor de la lli­ber­tat de la dona a deci­dir sobre el seu cos hau­ria aca­bat escla­tant en la uni­la­te­ra­li­tat de xar­xes clan­des­ti­nes de clíniques avor­tis­tes, mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, mono­tema als mit­jans de comu­ni­cació, i en una ferotge repressió poli­cial i penal sobre elles, unida a l’actu­ació de gru­pus­cles anti­a­vor­tis­tes apli­cant per ells matei­xos la duresa per man­te­nir a rat­lla els sedi­ci­o­sos avor­tis­tes.

El PSOE de Felipe González va fer als anys vui­tanta una feina moder­nit­za­dora de l’Estat, por­tant aquests temes a debat, votant sobre ells al Congrés i incor­po­rant-los als cor­pus legal i ins­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol després d’haver pas­sat pel sedàs del debat públic i les cites elec­to­rals. Fi de la divisió: la soci­e­tat dia­loga, nego­cia, ho vota, uns gua­nyen i uns altres ho accep­ten.

La pri­mera cita entre el pre­si­dent Torra i el pre­si­dent espa­nyol Pedro Sánchez va aca­bar amb el sobi­ra­nisme enviat a la fri­end-zone on el vol el nou govern del PSOE després d’haver acon­se­guit els seus vots d’inves­ti­dura: “Jo també us estimo, caris, però com a auto­no­mia.” Si tingués coratge, Pedro Sánchez podria pas­sar a la història com un nou moder­nit­za­dor de l’Estat des­ta­pant un altre tabú del fran­quisme, el de la uni­tat d’Espa­nya i la repressió a l’auto­de­ter­mi­nació. Però tot indica que el cor­res­pon­sa­ble del 155 i de l’estratègia judi­cial repres­siva con­tra l’inde­pen­den­tisme es troba de moment més còmode man­te­nint el blo­queig i, per tant, apro­fun­dint en la divisió de la soci­e­tat cata­lana i en l’ofec de les seves majo­ries. I tot això amb l’olla de pressió cata­lana bullint en silenci.