La llibertat és irrenunciable!

Us adreço aquest escrit per con­vi­dar-vos a aixe­car la mirada més enllà de la pers­pec­tiva curta fins a la pers­pec­tiva històrica, en relació amb les ona­des de con­sul­tes cíviques que estem vivint. La veri­tat és que el dret a l'auto­de­ter­mi­nació és en aquests moments un con­cepte nor­ma­lit­zat al país, i aquest és un dels guanys de les con­sul­tes.

Els drets i les lli­ber­tats són inne­go­ci­a­bles, i això vol dir que per molts cri­te­ris que esgri­mei­xin els pragmàtics de saló: numèrics, orga­nit­za­tius, jurídics, de resul­tats, etcètera, per menys­va­lo­rar les ona­des de les con­sul­tes, el fons per­sis­teix. I el fons és que la soci­e­tat civil té consciència naci­o­nal, i amb això alguns esta­dis­tes no hi comp­ta­ven. És per això que la lliçó orga­nit­za­tiva i de com­promís també és un altre dels guanys. Cal pren­dre'n bona nota perquè no hi ha argu­ments per menys­te­nir una onada com la que estem vivint. Com que és el nos­tre pre­sent no ens ado­nem que aques­tes jor­na­des for­ma­ran part de les bau­les de la història de l'alli­be­ra­ment naci­o­nal.

Són molts milers de per­so­nes que han esmerçat el seu temps i el seu esforç per enca­rar aques­tes jor­na­des cíviques sense bri­des ni com­ple­xos. Si algú ho hagués pro­nos­ti­cat no l'hauríem cre­gut. Un quart de milió de per­so­nes no és una pro­jecció demoscòpica, és una xifra que a dar­rere té ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes amb noms i cognoms que pen­sem que la millor manera d'enca­rar el futur és des d'un estat propi. Sense depen­dre de ningú.

Algú recorda quanta gent va mani­fes­tar-se l'11 de setem­bre de 1976? No feia encara un any que s'havia mort el dic­ta­dor i no s'albi­rava encara la democràcia. La retòrica dels pragmàtics de saló en aque­lla època hau­ria fet furor, oi? Milers de per­so­nes a Sant Boi. Sobre el total del país era numèrica­ment insig­ni­fi­cant... Mal­grat tot, amb pers­pec­tiva històrica, ningú no pot negar la forta càrrega política d'aque­lla mani­fes­tació de 1976, sense la qual no s'expli­ca­ria la del milió de per­so­nes de Bar­ce­lona de 1977.

Els pragmàtics de saló tam­poc hau­rien donat dos duros pels ciu­ta­dans del Berlín Est que van aple­gar-se al Mur de Berlín la nit del 9 de novem­bre de 1989 i van pre­ci­pi­tar un procés que feia un cert temps que madu­rava: la des­in­te­gració geo­política de l'Europa soviètica. Són dos fenòmens ciu­ta­dans, sal­vant distàncies, de 1976 i de 1989, que van fer caure una fitxa de dòmino, i això va des­en­ca­de­nar un ter­ra­bas­tall polític.

Es vul­gui dis­si­mu­lar com es vul­gui, l'inde­pen­den­tisme seriós, cívic i tre­ba­lla­dor mobi­litza i atreu cada vegada més gent. La història de Cata­lu­nya reser­varà uns espais per als moments que estem vivint. La pri­mera fitxa d'aquest dòmino ha cai­gut. Hi ha camí i hi ha il·lusió.