Deixeu de tocar-vos la pera

La inde­pendència de Cata­lu­nya té adver­sa­ris externs –que tots ja sabem qui són– i adver­sa­ris interns. Entre aquests, hi ha els que en diuen hiper­ven­ti­lats, per­so­nat­ges als quals els cou la sang per pro­cla­mar la inde­pendència aquesta tarda mateix i després enco­mana’t a ta iaia que et moqui. Després també hi ha els estra­tegs, que es pas­sen els dies dibui­xant tra­jectòries i fulls de ruta que no sur­ten del des­patx i quan hem de pro­cla­mar la inde­pendència tra­iem la de la senyo­reta Pepis. I ens que­den, encara, els pac­tis­tes que es pen­sen que l’Estat espa­nyol un dia que­darà acla­pa­rat per la ver­go­nya que no té i aco­tarà el cap davant la irre­sis­ti­ble pressió inter­na­ci­o­nal que espe­rem (incan­sa­ble­ment).

Bé, no és que es pugui dir que tots aquests siguin, de veri­tat, ene­mics interns, perquè, de fet, tots hi són comp­tats. Però ara són els CDR que van a lle­gir la car­ti­lla als par­tits perquè no fan el que ells vol­drien; o són els d’ERC que van sem­brant zitzània per les can­to­na­des de la dreta i miren de sumar més suports per les de l’esquerra; o són els del PDe­CAT que es rein­ven­ten a cada cin­quanta pas­ses; o són els de la CUP, santíssima per­fecció de totes les revo­lu­ci­ons pen­dents que no es mullen de mitja màniga. I men­tres­tant, la ciu­ta­da­nia empeny sense pre­gun­tar a cap veí pel seu car­net si ho fa en la mateixa direcció, però sent que a cada car­go­lada par­ti­dista perd força i tem que ens dei­xem por­tar per totes aques­tes temp­ta­ci­ons vis­ce­rals de riva­li­tat menuda –quan­tes són pro­mo­gu­des pels nos­tres adver­sa­ris?– tenint la feina per aca­bar.